Skip to content

Pepe Zapata. Malalts de públics culturals

No ho puc evitar: sóc voyeur de mena. I des que em dedico a això que es coneix com a desenvolupament de públics, encara se m’ha accentuat més aquesta inevitable i malaltissa tendència a prestar atenció contínuament a com es comporten els públics de la cultura. Em passa abans que tingui lloc l’experiència cultural i artística, quan veig la gent fer cua per entrar a una exposició, quan queda a la porta d’un teatre i saluda als seus acompanyants, quan s’acaba nerviosa el cafetó abans d’entrar a la sala de concerts, quan recull les seves entrades a taquilla. Em passa després, especialment quan expressa vehement què li ha agradat i què no. Però sobre tot em passa durant l’experiència, quan riu, quan se sorprèn, quan busca mirades còmplices, quan pregunta, quan s’emociona, quan segueix amb atenció, quan s’avorreix, quan es queixa, quan aplaudeix… Molt sovint estic més pendent de les seves reaccions que de les meves. Em consta abstraure’m i ser jo mateix públic cultural. Però m’encanta aquesta sensació. I la recomano als col·legues.

És una dèria professional que forma part d’un procés molt més complex i apassionant d’anàlisi i de coneixement dels comportaments dels nostres públics que ens hauria d’ajudar als gestors culturals a entendre què funciona i què no en el disseny de les experiències d’usuari en el nostre sector. Perquè, efectivament, tot això és dissenya i es planifica. Per desgràcia, tots coneixem projectes culturals que s’han basat només en l’oferta: “tinc una col·lecció d’art, produeixo un espectacle, escric una novel·la… i el públic ja em vindrà”. D’altres projectes, més nombrosos del que caldria, que s’articulen a partir del seu contenidor: “contracto a l’arquitecte mediàtic de torn, que em faci l’edifici més espectacular possible, i després ja l’ompliré de contingut”. És l’hora de prestar atenció, més que mai, a les necessitats, interessos i expectatives de les nostres comunitats, dels nostres públics potencials i reals, alhora que establir mecanismes d’interacció, de mediació, de participació amb la ciutadania. I això comporta conèixer també als no públics, aquells que no saben de la nostra existència o bé que, tot i conèixer el nostre projecte, no els interessa per res.

La clau de tot plegat està en ser conscients dels valors diferencials dels nostres projectes culturals i artístics, d’allò que els fa veritablement rellevants per al nostre entorn, per als nostres potencials usuaris, per a les comunitats que ja existeixen i per a les comunitats que podrien formar-se al nostre voltant. Només ho podem fer a partir del coneixement profund dels nostres públics. Això no elimina, per res, la figura de la curadoria o de la direcció artística. Però sí fa imprescindible incorporar tan la mirada del gestor cap als seus públics com la transformació de les dades de que disposa en informació vàlida per a la presa de decisions. I això que som un sector que en molt poc temps hem passat de no tenir pràcticament dades a tenir-ne un munt i, en moltes ocasions no saber què fer-ne.

Hem d’aprendre a compartir aquest coneixement, independentment de si els nostres projectes són públics o privats, de si corresponen al sector del patrimoni o de les arts en viu, de ser transparents en l’ús de les dades, i d’establir fòrmules per fer-nos les preguntes adequades i adients sobre què necessitem saber dels nostres públics. Perquè, com deia Jorge Wagensberg en un dels seus aforismes més celebrats, “Canviar de respostes és evolució. Canviar de preguntes és revolució.” A les barricades, doncs!

*

Pepe Zapata és gestor cultural i Director de comunicació, màrqueting i públics del Grup Focus

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*CICLESConstrucció i cansament a la Barcelona cultural

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons