Skip to content

Miquel Porta Perales – La Nova Icaria d´Étienne Cabet a la Barcelona d´avui

La ciutat de Barcelona sempre ha comptat amb un número indeterminat de partidaris d´Étienne Cabet. Fem un mica de memòria del personatge, la seva obra i la seva repercussió a la Barcelona d´ahir i d´avui.

Étienne Cabet al Poblenou
Étienne Cabet (1788-1856) va ser un advocat francès, procurador general de Còrsega, de filiació republicana, perseguit per la monarquia constitucional de Lluís Felip I, l´últim rei de França que va regnar entre les revolucions de 1830 i 1848. Els seus vehements discursos a la Cambra dels Diputats, així com els seus escrits contra la monarquia liberal, el van dur a l´exili londinenc després d´haver estat condemnat a pena de presó el 1834. I va ser a Londres on es va fer comunista per la via oweniana. I va ser a Londres on va llegir la Utopia de Thomas More. En tornar a França el 1842, tot inspirant-se en Thomas More, va escriure una novel·la “filosòfica” -és ell mateix, qui la titlla de “filosòfica”- titulada Viatge a Icària (1840). El llibre va gaudir d´un èxit immediat tot esdevenint un punt de referència entre els simpatitzants del socialisme i comunisme utòpics.

Viatge a Icària, en síntesi, dissenya una societat igualitària, pacífica, partidària del progrés social i econòmic, que confia en la potencialitat revolucionària de la gent i la indústria moderna. Una societat, de vocació comunitària amb tocs de fe i misticisme, que està sota el control d´un Estat la feina del qual consisteix a fer desaparèixer les desigualtats socials i les contradiccions pròpies d´un capitalisme, llavors emergent, que funciona d´acord als interessos personals. El treball -“general”, “obligatori”, “atractiu”- és l´element característic d´aquesta societat. Comptat i debatut, una societat fraternal de la qual Icària n´era el prototip.

A Barcelona, de bon principi, Étienne Cabet va tenir seguidors -fins i tot abans que el llibre es traduís el 1848- com ara Narcís Monturiol, Abdó Terrades, Josep Anselm Clavé, Joan Rovira o els germans Montaldo. I va ser a Barcelona on es va fundar, a Sant Martí de Provençals/Poblenou, la primera comunitat icariana. I uns quants barcelonins, encapçalats per Joan Rovira, van marxar Illinois, Texas i Missouri per fundar comunitats que, finalment, van fracassar estrepitosament. Al respecte, es recomana el llibre de Josep Soler Vidal, titulat Pels camins d´utopia, editat a Mèxic el 1958 i reeditat a Barcelona per La Magrana el 1986.

Étienne Cabet a la Ciutat del Somnis instal·lada al firal de Montjuïc.
Étinne Cabet i la seva Icària són encara presents -o retornen- a la Barcelona dels nostres dies. I no parlo de la Avinguda d´Icària del Poblenou-el nom el va proposar Ildefons Cerdà-, sinó d´una filosofia utòpico-mística que lliga perfectament amb el pensament de l´autor francès.

Del 27 al 30 de desembre de 2017, al Palau 1 del recinte de Montjuïc de Fira Barcelona, es va celebrar el Festival de la Infància amb el nom de La Ciutat dels Somnis.
La benvinguda a La Ciutat dels Somnis: “Hola!! Us donem la benvinguda a la Ciutat dels Somnis! Una ciutat en la que l´espai i el temps es capgiren. Grans i petits, la Ciutat és vostra! Què vols ser de gran? Somia! A la ciutat dels somnis tot es possible. Pots ser tot allò que et proposis! Ciutadans i ciutadanes de la Ciutat dels Somnis, sabeu què? Desitgem que els vostres somnis es facin realitat! Juguem?”

Un text que ens retorna al discurs icarià dels avantpassats barcelonins gràcies a termes o expressions com ara “somnis”, “somia”, “l´espai i el temps capgirats”, “la Ciutat és vostra”, “tot és possible”, “tot allò que et proposis”, “que els vostres somnis es facin realitat” o el “juguem” que equival al “ho podem aconseguir i ho aconseguirem si tots plegat ens hi posem”.

Una anàlisi semiòtica del discurs de La Ciutat dels Somnis mostra l´existència 1) d´identificadors que ubiquen l´intèrpret en un lloc determinat (la Ciutat -amb majúscules- de Barcelona), 2) d´apreciadors que valoren positivament (el futur que ens espera després de capgirar el present) i negativament (el present que hem de superar) i 3) de prescriptors categòrics que busquen una conducta (la Ciutat es vostra, tot és possible, juguem).

I cal prendre nota dels signes d´exclamació, dels interrogants que reben la resposta immediata a la manera del conductisme clàssic, del crescendo discursiu, del subjecte ampliat -“grans i petits” en un Festival de la Infància- al qual es dirigeix el text.
A tot plegat, cal afegir una manera de significar que es val d´oposicions com ara antic/modern, passat/futur o desitjable/indesitjable. Un manera de significar que no busca la informació, sinó una comunitat de significat que transformi l´intèrpret en creient per la via de la persuasió que, d´alguna manera, apel·la al sentiment. Contrario sensu, el no creient o el que no participa esdevé un infidel que es mouria per interessos egoistes.
Convé dir que aquesta filosofia cabetiana es manifesta en el si d´un Festival de la Infància que, asseguren els organitzadors -Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona i Generalitat de Catalunya-, únicament vol oferir “als nens i nenes un centenar d’activitats per tal d’explorar i conèixer diferents professions que permetin als més petits i a les famílies jugar a ser.. a través d’un centenar d’activitats lúdiques… i vivencials… un viatge imaginari per la ciutat o el poble del seus somnis”. I és en aquesta filosofia del treball -“atractiva”, diria Étienne Cabet- on es perceben les traces dels avantpassats del Poblenou.

Si consultem la guia de les activitats de La Ciutat dels Somnis ens trobem, entre d´altres, amb una invitació a “la fàbrica dels colors”, “oh, flors!”, “joieria atrevida”, “de la vaca al got”, “treu tot el suc”, “ice cream time”, “fem alpinisme!”, “scrable de kles professions imaginades”, “magazine dels somnis”, “passa-t´ho bé amb la Maya i el Wili” o “Barça: juguem per un món millor”. Que ningú no busqui professions relacionades amb l´economia productiva, o la banca, o el manteniment de l´ordre: no hi són. I és que a La Ciutat dels Somnis tot és solidari, lúdic o verd. I flors i violes. Com si d´un falansteri es tractés. Com si de la Nova Icària es tractés.

L´any 1967, a la Universitat Lliure de Berlín, Herbert Marcuse va pronunciar una cèlebre conferència, titulada La fi de la utopia, on anunciava que el somni d´una societat lliure i justa era ja “una possibilitat real”. “Là tout n’est qu’ordre et beauté,/ luxe, calme, et volupté “, deia el filòsof alemany, tot citant Baudelaire, quan parlava de la utopia. Avui, mig segle després, la revelació poètica del vell professor ha caigut en l´oblit. Menys a Barcelona. On si no ?

*

Miquel Porta Perales és escriptor

Published in[:ca]ARTICLES DE TOTS ELS CICLES[:es]ARTÍCULOS DE TODOS LOS CICLOS[:en]ARTICLES OF ALL CYCLES[:]ARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons