Skip to content

Miquel Porta Perales – Iconodulia i iconoclàstia a la ciutat de Barcelona

Eduardo Goligorsky -escriptor argentí nacionalitzat espanyol que viu a Barcelona des de fa quaranta-dos anys- ha escrit que el govern de l´ajuntament de la ciutat “sobresurt en l´art del postureig que practica en dues variants: la iconodulia i la iconoclàstia” (Artistas del postureo, 2016). Ben cert. Val a dir que aquesta manera de fer –també, de pensar- ha estat i és pròpia de consistoris municipals d´orientació política i ideològica diversa.
La iconodulia –veneració d´icones i imatges- a Barcelona es percep, per exemple, en el Memorial Som i Serem Ciutat Refugi de la Barceloneta, en el Pal amb Senyera del Born Centre de Cultura i Memòria, en el Monument al Llibre de la cruïlla Gran Via/passeig de Gràcia, en l´escultura Encaix que recorda les víctimes dels bombardeigs del 1938 en la Gran Via a tocar de la rambla de Catalunya, en el Monument a Francesc Macià de la plaça de Catalunya o en l´estàtua la República de la plaça Llucmajor. Una iconodulia que traspua ideologia i interessos concrets com ara son l´admissió incondicional de migrants, el record de 1714, la reivindicació de la Segona República, l´homenatge a les víctimes de la Guerra Civil o l´amor al llibre.

La iconoclàstia –negació o destrucció d´icones o imatges- s´aprecia en la desaparició de l´espai públic barceloní de monuments, bustos o plaques del nomenclàtor com ara els dedicats a Francisco Franco, Juan Carlos I, Almirall Cervera o Antonio López. En aquest apartat, s´ha d´incloure també la retirada de la Medalla d´Or de la ciutat a personatges com ara Miquel Mateu Pla o Rodolfo Martín Villa. La iconoclàstia, como no podia ser d´una altra manera, també traspua ideologia i interessos prou explícits. Sovint –detall que cal remarcar-, la iconoclàstia acaba esdevenint una iconodulia també prou explícita. Exemple: a la Barceloneta, la iconoclàstia destrona a l´Almirall Cervera i entronitza al còmic Pepe Rubianes.

La iconoclàstia barcelonina, però, no sols té a veure amb la Història d´Espanya o el franquisme. L´exemple més destacat –res a veure amb l´Ajuntament- data de l´any 1990 amb la “manifestació en defensa de la Sagrada Família” i “l´acte de protesta civil” que va tenir l´apoteosi davant la façana de la Passió del temple amb la lectura de comentaris breus contra l´actuació de Josep Maria Subirachs. Els organitzadors de la performance –la revista Àrtics amb el suport d´intel·lectuals com Oriol Bohigas, Joan Brossa, Xavier Rubert de Ventós o Jaume Vallcorba- deien: “col·locarem un micròfon sobre un podi, al qual s’accedirà per una passarel·la, com qui va a veure la Moreneta, perquè tothom que vulgui digui la seva frase d’oprobi o el seu insult”. Un resum del que es va escoltar la nit del 10 de juliol de 1990: “Subirachs, baixarachs”, “merde”, “que desmuntin el temple i el venguin als japonesos”, “va començar amb Parsifal i acaba com Els Pastorets” o “marranada escultòrica”. ¿Propòsit? Ho deia el traficant d´idees Vicenç Altaió, director d´Àrtics, “volem que la gent opini, que es generi una espècie de consciència crítica a partir de la paraula”. Per a uns altres, però, es tractava de l´estrena del Comitè Artístic de Salvació Pública de la ciutat de Barcelona.

Ara mateix, la iconodulia i la iconoclàstia a Barcelona segueixen. Precisem. D´una banda, la iconodulia -a més de conservar la seva tradicional forma de manifestar-se ja esmentada- ha ampliat el seu àmbit d´acció. D´altra banda, la iconoclàstia retorna a la performance de les últimes dècades del XX. Tot plegat, ho podem comprovar fent una visita al MACBA.

Durant aquesta temporada, el MACBA organitza el programa 21 Personae –trobades amb persones, llocs i col·lectius de la ciutat- que “busca transformar el sentit i intensitat de la nostra experiència de la ciutat”. On és la iconodulia? En aquells grups que manifesten veneració o admiració pel moviment okupa (per l´antisistema efectiu), per les llibreries feministes, llibertàries i cooperatives (per les dones activistes, sufragistes i sindicalistes que van dur la Segona República), per Montjuïc (el Montjuïc allunyat de la insània turística que amaga pràctiques i plaers entre matolls quan cau la tarda), pel barri rebel (la lluita contra desnonaments), per la Barcelona trans (per història de transexualitat a Barcelona), pel reciclatge d´aliments (per crítica de la sobreproducció alimentària del capitalisme consumista i la societat del malbaratament), pel cooperativisme (per la resistència i alternativa a l´economia de mercat global), per la biblioteca vivent (per les històries de persones de la dissidència sexual que arriba a Barcelona), per fer visible el que és invisible (pel tarotisme) o per fer d´un llibre un oracle (per les consultes sobre l´amor, el treball, la família, la salut o el diner).
Una iconodulia que també traspua ideologia i interessos. Verd, vermell, violeta, negre i tots el colors de l´arc de Sant Martí. Una iconodulia que aixeca acta d´una manera de pensar, fer i viure que hi ha a Barcelona. Si es vol, d´una determinada cultura que ha entrat ja al museu.

La iconoclàstia es percep en el mateix programa 21 Personae del MACBA. Especialment, en la trobada Visita antiracista al Monumento a Colón -que d´alguna manera recupera l´esperit de l´exposició La bèstia i el sobirà (2015) amb les dicotomies nord/sud, metròpoli/colònia, sobirà/súbdit, dominador/dominat, autòcton/migrant, home/dona- on Linda Pornsánchez –artista audiovisual migrant i treballadora sexual activista- articula el transfeminisme, la pospornografia, el decolonialisme i la lluita pels drets de les treballadores sexuals.
En aquesta trobada –coordinada per Héctor Acuña, també conegut com Frau Diamanda, artista audiovisual, gestor cultural i drag performer iberoamericà impulsor del festival Pornífero de videoart pospornogràfic que se celebra a Lima-, Linda Pornsánchez –segueixo el programa del MACBA- protagonitza una performance on recrea i visualitza la seva experiència o vivència en passar gairebé a diari davant l´estàtua de Colom. Què percep? La naturalesa fàl·lica del monument i/o el fal·lus de la colònia i/o la fal·làcia fàl·lica del descobriment i descobridor d´Amèrica. Què busca? La reparació històrica i la recuperació de la memòria de les excolònies.

Una performance doblement iconoclàstica en 1) destruir la imatge de la sexualitat heteronormativa i patriarcal –la postpornografia utilitza la pornografia i el seu llenguatge per inventar una altra sexualitat-, i 2) en destruir plàsticament la imatge del colonialisme.

Cal afegir que Linda Pornsánchez –talment com el coordinador Héctor Acuña, a tenor del que ha expressat en entrevistes a diversos mitjans- vol convidar a la reflexió alhora que es planteja la naturalesa híbrida de l’ésser humà i les ¿dicotomies? entre el que és humà i monstruós, el que és bell i lleig, el que és hetero i homo o el que és normal i anormal.

Val a dir que la iconodulia i la iconoclàstia percebudes a la ciutat de Barcelona dels nostres dies –monuments, escultures, nomenclàtor, plaques, okupació, cooperativisme, ecologia, feminisme, sexe o crítica del capitalisme i el colonialisme- manifesten una clara voluntat pedagògica. Però, en tot plegat, més que l´exigència platònica que prescriu l´elevació del que és sensible al que és intel·ligible, hi ha molt d´un saber iniciàtic en què dominen la passió, el sentiment, l´exhibicionisme i els interessos d´indole diversa.

En tot cas, 21 Personae connecta amb les idees del seminari que Jacques Rancière va dirigir al MACBA (Estètica i Política. Un lligam que cal replantejar, 2002). El filòsof francès parlava del vincle indissociable entre el pensament estètic i la idea d´emancipació tot afegint que l´art podia suplir la política. Val a dir que Jacques Rancière també constatava la banalització de l´experiència estètica i l´art. Això no obstant, concloïa que l´estètica contribueix a la construcció dels espais del dissens i que el museu havia d´admetre imatges quotidianes que poguessin canviar la percepció de l´objecte. Cosa que afavoriria l´experiència plural, ni predeterminada ni predefinida, del món. D´aquí, potser, la iconodulia i, sobretot, la iconoclàstia.

*

Miquel Porta Perales és escriptor



Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*CICLESCosmopolitisme o el retorn al bosc

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons