Skip to content

Miquel Porta Perales – Barcelona Glòries

Les Glòries i el seu entorn estan fent realitat –més de cent cinquanta anys després de la seva formulació- la previsió d’Ildefons Cerdà: esdevenir el centre de la ciutat. I encara una cosa més: esdevenir el reflex de la ciutat.

Si és cert que Ildefons Cerdà calculava que les Glòries seria el centre de la ciutat, no és menys cert que ni l’Ajuntament, ni els polítics, ni els urbanistes, ni els arquitectes, ni els constructors, ni els ciutadans no van contemplar aquesta hipòtesi fins fa uns pocs anys.

Durant les primeres dècades del segle XX, les Glòries era un indret. És a dir, un punt indeterminat a les afores de la ciutat. Tan és així que l’anomenat Pla Jaussely –en record de l’arquitecte i urbanista francès Léon Jaussely, guanyador del concurs per projectar i connectar els diversos espais de l’Eixample, 1905-, que preveia la construcció de l’Ajuntament i altres serveis municipals a les Glòries, es va descartar d’immediat. I fins i tot la proposta de Josep Puig i Cadafalch -construir uns pavellons complementaris de l’Exposició Internacional de 1929- va ser bandejada. La raó de tot plegat? Les Glòries era un indret llunyà, desèrtic, mal comunicat  i trinxat per les vies del ferrocarril i el Rec Comtal. En tot cas, a les Glòries sí hi havia algunes coses. Per exemple: La Farinera, la fàbrica de paraigües Pío Rupert, El Mercat de Bellcaire –els Encants-, tallers auxiliars de material i reparació ferroviària, xaboles i un camp de futbol conegut com el Camp del Sidral. I, també, un tramvia que s’hi acostava.

De la seva banda, durant la Segona República, el GATCPAC, preocupat com estava per l’avantguarda i el racionalisme, es va oblidar de les Glòries en els seus plans urbanístics. Els projectes del GATCPAC incloïen la Gran Via, la Diagonal i la Meridiana. De les Glòries, res de res. Seguia el descampat. El detall: la prolongació del Metropolità fins La Sagrera contemplava la construcció de l’estació “Glòries”. I, efectivament, es va construir. El detall: un descampat amb estació de metro. Un altre detall: el 1935 se soterra el ferrocarril. Un parell de detalls que, d’una o altra forma, incorporaven i connectaven les Glòries a la trama urbana barcelonina.

Amb el temps, les Glòries van continuar sent un indret on, poc a poc, durant la Dictadura i els primers anys de la Transició, apareixien novetats com ara la canalització del Rec Comtal, la fàbrica de la Hispano-Olivetti, la connexió de la Gran Via, la Diagonal i la Meridiana, així com l’anella elevada que distribuïa el tràfic i posava una barrera que trinxava -altre cop- les Glòries. Això sí, dins l’anella es va construir un parc –de difícil accés si tenim en compte que estava rodejat d’una via de circulació ràpida- on es van col·locar unes lloses que evocaven les dotze glòries catalanes: Romànic, Gòtic, Consolat del Mar, Dret Català, Assemblea de Pau i Treva, Masia i Terra, Industrialització, Ciència i Tècnica, Renaixença, Modernisme, Llibertat i Autogovern.

Avui, les Glòries, després de diverses vicissituds -l’enderroc de l’anella elevada, el trasllat dels Encants o el soterrament d’una part de la Gran Via- està esdevenint el centre de la ciutat. Per millor dir, està esdevenint l’altre centre de la ciutat on hi ha el Teatre Nacional de Catalunya, l’Auditori, el DHUB, la Biblioteca Josep Benet, l’Institut Salvador Espriu, el Centre Cultural La Farinera del Clot, la Torre Glòries, el Museu de Can Framis de pintura contemporània amb el seu jardí d’aire romàntic, el Campus Poblenou de la Universitat Pompeu Fabra, Media-TIC, Interface Building, CNMC, RNE, Barcelona Activa, RBA, Mediapro, una plaça pública en construcció i un munt d’emprenedoria tecnològica que són la imatge i realitat de la Barcelona del segle XXI.

Però, no hi ha Barcelona sense comerç i mercat. I les Glòries, com deia a l’inici d’aquestes línies, és un reflex de tot plegat. Per partida doble.

Qualsevol que visiti la superfície comercial recentment reformada i reoberta al públic –aires gaudinians i mediterranis de la mà de Javier Mariscal-, trobarà -concentrat en un espai perfectament integrat en la trama urbana, com si d’una illa de l’Eixample es tractés- tot allò que Barcelona ofereix al consumidor per satisfer les seves necessitats. És a dir: alimentació, restauració, cafeteria, vinateria, música, llaminadures i xocolata, roba i complements entre el low cost i el high cost, calçat, òptica, marques, joguines i regals, joieria, perfumeria i bellesa, cosmètica natural, perruqueria, llibreria i audiovisuals, telefonia mòbil, bassar, fitness, jocs i apostes, i wifi i terrasses a l´aire lliure. Per cert, no hi ha –una manera de reflectir la realitat de Barcelona- cap punt de venda de premsa de paper. Aquesta oferta concentrada de la superfície comercial es completa amb l’oferta d’un entorn –al voltant de la Rambla del Poblenou, una via directa al mar- que també satisfà les necessitats dels ciutadans amb una hàbil combinació entre el negoci de proximitat i el de marca.

Paga la pena d’assenyalar que el desenvolupament de les Glòries s’explica fonamentalment per l’interès de la iniciativa privada i la tossuderia de les associacions de veïns. Val a dir però, que sovint, aquestes associacions, d’escassa representativitat social, amb la inapreciable col·laboració de l’Ajuntament, han frenat determinats projectes com ara la construcció de nous hotels, habitatges o edificis d’oficines. O han frenat l’apertura de noves superfícies comercials o l’ampliació d’horaris o el perllongament del període de rebaixes. O han frenat el turisme. En aquests aspectes, l’Ajuntament de Barcelona ha estat l’element decisiu d’una política extremadament conservadora –o indiferent- que no sembla tenir cap projecte més allà de la contenció de la iniciativa privada.

Fent bona la previsió d’Ildefons Cerdà, el descampat de les Glòries –de indret indeterminat a lloc concret- ha esdevingut –també- el centre d’una Barcelona-xarxa en la qual existeixen –realment, potencialment o in statu nascendi– d’altres centres com ara la Plaça d’Espanya, La Ribera o la Sagrada Família. I, per què no d’altres centres en el que avui es considera l’extraradi? I, per què no, tot fent una paràfrasi del Noucentisme, una Barcelona-Ciutat que reflecteixi i aplegui la centralitat de tots els barris de la ciutat?

*

Miquel Porta Perales és escriptor

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*CICLESConstrucció i cansament a la Barcelona cultural

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons