Skip to content

Manuel Guerrero Brullet – Montserrat Roig el 1977 i el 2018

L’any 1977 és un any clau en la nostra història. Dos anys després de la mort de Franco, es legalitzen els partits polítics, reemergeix el moviment llibertari, hi ha la primera manifestació massiva de l’11 de setembre. Es produeix el retorn del president Tarradellas -l’únic fet polític, realment trencador a l’Estat, que restaura la legalitat republicana- i la recuperació de l’autogovern amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya. És un moment d’obertura política i de recuperació de la llibertat i de l’esperit de revolta després de la llarga nit del franquisme. Un any en què tot era encara possible. La societat i la cultura catalana vivien un moment d’optimisme i d’una gran efervescència política.

L’any 1977 és, també, un any decisiu per a Montserrat Roig (1946-1991). La publicació d’Els catalans als camps nazis, referent ineludible de la recuperació de la història i la memòria dels catalans deportats als camps nazis, i d’El temps de les cireres, novel·la guanyadora del Premi Sant Jordi, la van confirmar com una de les escriptores més rellevants de la seva generació. Al mateix moment que la direcció i presentació del programa d’entrevistes Personatges, a TVE, la converteixen en una popular periodista. Montserrat Roig esdevé una de les primeres escriptores i intel·lectuals mediàtiques de la cultura catalana. Tot preparant l’exposició Montserrat Roig, 1977. Memòria i utopia, que es pot visitar al Born, he pogut constatar i refermar l’actualitat i la potència intel·lectual i creativa de la seva obra. El 1977 Montserrat Roig només tenia 31 anys.

Em costa de trobar en els nostres dies exemples d’escriptors, escriptores, creadors, creadores, de les noves generacions, amb una obra de la potència i de l’ambició intel·lectual i creativa de Montserrat Roig, o de Maria-Mercè Marçal. Totes dues, referents destacades de la nostra literatura, van morir ben joves, amb només 45 anys.

Hem perdut col·lectivament ambició intel·lectual, ambició cultural? Certament: la societat catalana, el món polític, han renunciat, en general, a apostar per la cultura. No cal donar gaires exemples. Quins pressupostos es dediquen a la cultura? La crisi, les retallades i el 155 han fet tocar fons al sector i les institucions culturals. El desert avança. La cultura, ¿ha deixat de tenir prestigi, ha deixat de ser considerada signe d’identitat, eina i experiència d’alliberament, de transformació, d’emancipació i d’autonomia social i política, individual i col·lectiva? Cap a on anem? Quina República, quin país volem? Una República, un país sense cultura?

Veurem canvis aquest 2018? Veurem canvis positius en els pressupostos, en les polítiques culturals a l’Ajuntament, a la Generalitat, a les diverses i múltiples institucions publiques i privades, aquest 2018? Els desitgem. Els volem. Els necessitem.

El nomenament de Joan Subirats com a comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i les primeres propostes anunciades semblen indicar que els comuns han fet un pas endavant per apostar per la cultura. Esperem, desitgem, a la Generalitat, a les altres institucions i a la societat catalana una aposta decidida per la cultura. Ens hi va el futur.

“La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini,” va escriure Montserrat Roig.

*

Manuel Guerrero Brullet és escriptor, crític i comissàri d’exposicions

Published in[:ca]ARTICLES DE TOTS ELS CICLES[:es]ARTÍCULOS DE TODOS LOS CICLOS[:en]ARTICLES OF ALL CYCLES[:]

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons