*  Del cicle : CONSTRUCCIÓ i CANSAMENT A LA BARCELONA CULTURAL

Sóc mig belga, la meva família prové d’un país amb problemes de comunicació. Cap de les dues bandes no té interès en entendre’s amb l’altra. És difícil, quan responen a raons diferents. Més encara quan ho fan en llengües diferents. I no em referesc a l’idioma, tot i que l’idioma protagonitza, com l’economia, situacions poc cordials. Les raons i les nacions, aquí, són sinònims.

Els cas de Bèlgica no es pot comparar amb el de Catalunya, però tenen una particularitat en comú: com a mínim internacionalment, Brussel·les és més gran que Bèlgica, de la mateixa manera que Barcelona és més gran que Catalunya. Una representa les institucions europees i l’aliança militar, i l’altra, de moment, el turisme de gaudi i Gaudí.

Vaig néixer a Palma. Fa vint anys que visc aquí. Quan algú em pregunta d’on sóc, contest: “De Mallorca”, o “de Barcelona”. Depèn del dia. La resposta de l’interlocutor sempre és la mateixa, l’únic que canvia és la llengua que fa servir. Posem que ho diu en anglès: “Oh, you’re so lucky!”.

Allò que m’identifica és el fet d’haver nascut o de viure en un lloc turístic, despullat, precisament per ser turístic, de la seva identitat. Ni tenir una cultura pròpia, ni la història, ni els impostos que pagues al govern central, l’importa un rave, a la resta del món, que només trepitja la ciutat o l’illa els estius. No és per això, que t’enveja i et situa. Tampoc no li preocupen la taxa d’atur, els desnonaments, les lleis educatives o els pressupostos. Només vol mar, bon clima, seguretat i arquitectura modernista.

Perilla que, en vendre’s al visitant, la ciutat exageri els seus atractius i oculti els seus defectes, en comptes de corregir-los. Perilla que esdevingui grotesca, vulgar i que, en posar-se guapa, esgoti els seus propis habitants, com es cansa el cònjuge de veure que la seva parella es maquilla sempre per a un altre.

Igual que Brussel·les, Barcelona ja és cosmopolita; a poc a poc, anirà convertint-se en l’altre centre d’Europa. Llavors hi haurà de respondre. De manera similar, es gestionen parlaments i aliances des de la capital d’un país que, paradoxalment, és incapaç de posar-se d’acord amb ell mateix. Les ciutats són reals i presents; les nacions, utòpiques. És una qüestió de prioritats.

*

Llucia Ramis és escriptora.