Skip to content

Jordi Serchs Serra – Bigdata, arxius i fotografia

El món del Bigdata acumula a través de xarxes socials i tecnologia una allau de dades sobre tots nosaltres i el nostre entorn, que necessàriament han de comportar una revolució en la vida i el coneixement com l’enteníem fins ara, amb un impacte molt gran pel que fa als arxius i el món de la informació.

El canvi és especialment rellevant en l’àmbit de la fotografia i les imatges. Avui en dia, des que ens llevem fins que ens anem a dormir veiem més fotografies que els nostres avis en tota la seva vida, i els experts asseguren que un minut de vida real genera fins a set minuts d’enregistraments, a través de milions de mòbils, webcams i satèl·lits. Aquestes imatges contenen metadades com l’hora, el lloc en coordenades geogràfiques, i sovint també van associades i creuades amb informacions sensibles sobre persones, constituint un autèntic arsenal d’informació que no tenim molt clar a qui serveix i com podem utilitzar en benefici nostre. És la postfotografia sobre la que Joan Fontcuberta ha teoritzat àmpliament.

El concepte d’arxiu que tenim fins ara com un resum o síntesi de la realitat es converteix en una paradoxa, atès que és impossible més que mai arxivar tot allò que produïm, i per altra banda es tracta de suports d’una gran fragilitat de cara a la seva conservació en el futur. D’aquesta manera, la digitalització que és i ha estat sense cap mena de dubte una gran eina de preservació i difusió del patrimoni, esdevé una amenaça per a la conservació futura de les imatges natives digitals, que sovint queden en mans d’ens no controlables com empreses de hosting de titularitat difusa, o romanen exposades a la destrucció i obsolescència tecnològica en fràgils dics, ordinadors, mòbils o tauletes.

Aquesta evolució tecnològica també ha afectat les professions tradicionals: la de fotògraf, que amb la banalització de la producció d’imatges es veu amenaçada en l’àmbit periodístic i artístic, i la dels professionals de l’arxivística i la documentació, que no sempre es veuen necessaris front unes tecnologies tant potents. D’altra banda, s’han diluït els límits entre patrimoni fotogràfic i audiovisual, així com entre televisió, ràdio i Internet, de manera que les disciplines tradicionals es veuen superades i obligades a evolucionar.

El repte dels professionals d’aquests àmbits ha de ser la síntesi: ara més que mai és necessari aplicar polítiques d’avaluació i selecció, en el marc de projectes de gestió documental des de l’administració pública, que han de garantir a la vegada el dret a la informació i la necessària protecció de dades personals i sensibles, en un difícil equilibri. L’objectiu ha de ser una informació de qualitat i lliure de manipulacions, orientada a una educació que aprofiti aquestes tecnologies per enriquir-se, no per banalitzar-se.

L’accés als continguts universals al moment, també ha de ser compatible amb la preservació de patrimoni local més proper, sense exclusions ni bretxes socials o generacionals, evitant la dependència tecnològica dels grans operadors, i cal fer un sobreesforç per mantenir un bon nivell de formació continuada entre els professionals del periodisme i la comunicació. L’administració electrònica ha de facilitar la vida de les persones, i al mateix temps garantir la preservació de la memòria col·lectiva.

Conceptes com l’autoria a través de la propietat intel·lectual o les normatives d’accés al patrimoni també s’han d’adaptar a un nou entorn infinitament dinàmic, i que pot ser altament productiu des del punt de vista econòmic. En aquesta línia, s’han d’acabar imposant les polítiques de reutilització de la informació del sector públic, que caldrà potenciar amb inversions potents des de les institucions.

Els darrers successos importants a la ciutat de Barcelona, com atemptat de la Rambla l’agost de 2017 o els fets d’octubre en el marc del procés, ens han posat a prova com arxivers. A través de campanyes com “arxivar el moment” s’ha intentar recollir el màxim testimoni visual d’aquests fets històrics, en aquest nou context hiperdinàmic d’informació que no és fàcil de capturar.

La realitat augmentada o virtual però, no hauria de substituir mai la vivència presencial o experimental, que ha estat clau en la història de la humanitat i el progrés del coneixement. Vivim un somni de dades en imatges, que tenim l’obligació entre tots de posar al servei de la cultura i l’educació de les generacions futures, més enllà del Bigdata.

*

Jordi Serchs Serra és Director de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*CICLESCosmopolitisme o el retorn al bosc

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons