Skip to content

Jordi Sacasas – Sturm und Drang

Una reflexió sobre la cultura popular viscuda avui

Cap a la segona meitat del segle XVIII, l’escriptor, filòsof i crític literari alemany Johann Gottfried Herder, va impulsar un moviment de renovació estètica i literària com a resposta a l’encarcarament de la cultura alemanya del seu moment. Aquest moviment anomenat Sturm und Drang (Tempesta i Empenta) és considerat avui un dels principals moviments fundacionals del romanticisme. L’any 1773 va publicar, juntament amb el seu alumne Goethe, l’assaig Von Deutscher Art und Kunst, on desenvolupa el concepte de Volksgeist, (Esperit del Poble) centrat en l’àmbit cultural alemany però que més tard esdevindria una idea central d’allò que a principis del segle següent s’anomenaria Folklore. Tot i que la intenció inicial de Herder i els seus seguidors es va dirigir especialment a la literatura i la música, no podien deixar de reconèixer que aquest “Esperit del poble” que consideraven l’ànima mateixa de la cultura de les nacions, era una font que brollava en moltes direccions i produïa una infinitat de productes culturals.

D’aquesta manera, per ells, les manifestacions culturals populars esdevenien l’essència mateixa de la nació i el poble el dipositari “sagrat” de tot aquest saber. Aquesta nova idea superava els supòsits anteriors que sempre havien diferenciat una cultura elitista -art, música, literatura i pensament- de qualitat i interessant, d’una altra de vulgar i sense interès: produïda pel que s’havia considerat sempre fins aquell moment com a “xusma”.
La feina ingent que alguns investigadors realitzaren durant el segle XIX i XX a partir d’aquesta idea, emmarcada en el context del romanticisme i estesa per tot el mon occidental , va permetre valorar les manifestacions de cultura popular, descriure i conservar les seves característiques i la seva memòria en un immens corpus de coneixement. Mai no pagarem prou aquesta feina sense la que avui hauria estat impossible en molts casos parlar de tradicions, de música, d’art o d’activitats populars. Ells en són els salvadors però, alerta! també n’esdevindrien els taxidermistes!

He volgut iniciar aquesta reflexió fent referència a l’inici del que avui coneixem com folklore per posar en relleu una cosa que crec que cal tenir en compte en primer lloc i que es sintetitza mitjançant unes senzilles preguntes: què és en realitat la Cultura Popular?, Cultura Popular o bé Folklore?, tradició, autenticitat o llibertat? I la pregunta clau: recuperació, restauració? o bé nova creació?

Respondre aquestes qüestions em sembla essencial per poder escatir quin és el seu sentit a dia d’avui, quin el seu estat de salut i els beneficis que aporta a la nostra societat contemporània.

A l’hora d’assajar una definició convincent del que és la Cultura Popular o el Folklore ens trobem amb les mateixes dificultats que quan intentem definir el concepte d’Art. Els límits del seu àmbit formal, el valor ontològic de les creacions artístiques populars o la seva capacitat de representar un determinat moment cultural i històric, és molt difícil de descriure amb claredat especialment avui, en què les fronteres entre la producció cultural popular i la d’elit s’han difuminat sensiblement. Potser, d’una manera molt superficial i centrant-se només en la producció cultural de caire festiu, es podria dir que la Cultura Popular a dia d’avui és un corpus d’esdeveniments amb una amalgama d’elements culturals diversos, construïda sobre una base tradicional, algunes vegades heretada i altres recuperada i que hauria de ser protagonitzada sempre per un grup social, d’una manera col·lectiva i participativa. A part deixo expressament l’espinosa qüestió de les realitzacions de nova creació que manlleven els elements tradicionals de base des d’altres àmbits culturals i que, malgrat tot, crec que també han de ser considerats Cultura Popular, encara que no penso que es puguin anomenar estrictament Folklore, si més no fins que aquests no hagin adquirit un arrelament suficient en el col·lectiu.

Herder i els seus continuadors van emprendre el seu propòsit amb els mètodes taxonòmics propis del moment en què van viure i se centraren en la descripció formal de les manifestacions culturals que ells van considerar produïdes per la gent de la terra i les van recopilar en tractats i publicacions científiques al mateix temps que aquestes manifestacions es desenvolupaven amb normalitat en el si de les comunitats que les havien creat i eren viscudes d’una manera totalment aliena a l’erudició científica que les estudiava. Amb el temps i les vicissituds d’aquestes comunitats, especialment amb la progressiva globalització produïda a partir del segle XIX mitjançant la millora de les comunicacions, les manifestacions culturals populars es van anar contaminant d’altres formes culturals que també podien ser populars, algunes de creació pròpia i moltes adquirides a d’altres comunitats. Poc a poc les manifestacions tal com estaven descrites en les obres dels investigadors del folklore ja no es corresponien a la realitat social i molts exemples s’havien perdut i es convertien en material d’estudi antropològic o quedaven en el record dels avis com un element nostàlgic.

Per altra banda cal tenir en compte que el moment en què els estudiosos comencen a treballar en l’estudi dels elements de cultura popular coincideix plenament amb l’adveniment del romanticisme i, en el context d’aquest moviment artístic i cultural, ràpidament tot el que recollien els costumaris va adquirir la dimensió d’elements característics i essencials d’una determinada comunitat nacional. Aquesta va ser una de les intencions dels precursors en l’àmbit alemany que poc després s’exportaria a la resta de comunitats europees, paral·lelament al desenvolupament del concepte «polític» de Nació. És per aquesta raó que avui assistim sovint a la associació de les manifestacions de cultura popular com a element essencial de pertinença a una determinada comunitat nacional i, conseqüentment, es converteixen en trets característics i diferenciadors. Això, a desgrat de la significativa literatura contrària, no em sembla un element perillós, ans al contrari. Estic convençut i penso que aquest és el sentiment generalitzat entre nosaltres, que si no es converteix en una eina d’exclusió, pot esdevenir un dels elements reguladors més efectius en front d’una globalització tendent, cada cop més, a destruir la diversitat cultural del nostre mon.

No hi ha dubte que caldria escriure molt més del que puc abastar en aquest humil escrit per entendre i analitzar tota la dimensió del concepte de Cultura Popular, però sí que val a dir una cosa que crec molt important, essencial, davant del fet de si s’està veritablement participant en una manifestació d’aquestes característiques. Per això recupero el concepte amb el que començava l’article, l’«Sturm und Drang».

Herder, Goethe i els que els seguiren creien fermament que en les manifestacions del poble hi residia un veritable esperit vital, autèntic, ancestral, una essència poderosíssima que agermanava al col·lectiu i corprenia a l’individu irracionalment, d’una manera que podríem considerar gairebé religiosa. Era la tempesta i l’empenta, un motor de creació i transformació que feia possible l’esperit vital d’una societat concreta, la regulava i li donava el sentit de pertinença que tot grup humà necessita per fer-se un lloc propi en el món. La música, el ball, el foc i els elements simbòlics eren els materials i les persones que ho creaven o que hi participaven els oficiants, tot seguint, fil per randa, la consueta heretada de temps ancestrals i que havia passat de pares a fills com un tresor. Davant d’aquest fet Herder inicià el paper de l’espectador investigador, emprenent la tasca de registrar-ho tot científicament i donar-ho a conèixer. Més endavant apareixerà la societat àvida d’espectacle que acudirà en massa a les “representacions” mostres de la cultura de llocs llunyans, i que també es donarà a la lectura dels costumaris i recopilacions de cançó i dansa popular realitzats pels folkloristes. Aquesta massa de gent àvida d’informació, exercirà sense saber-ho el paper de «taxidermista» dissecant la cultura popular tradicional per tal de poder-la observar amb total comoditat des de la seguretat d’un vidre separador, robant-li d’aquesta manera el seu esperit, el seu Volkgeist autèntic.

Crec que això, que també forma part de la nostra societat, és el perill més gran al que s’ha d’enfrontar una cultura popular que vol ser autèntica. La nostra societat contemporània està massa acostumada a seure còmodament davant d’un escenari per assistir a un espectacle, consumint com a oci qualsevol producte cultural de la mateixa manera que es consumeix una obra de teatre o es visualitza un documental etnogràfic. Podem veure molt sovint que a banda i banda del carrer en mig de la festa, la gent s’ho mira des de la barrera però només hi participa com a observador, ho consumeix i marxa després a casa amb la idea de haver vist una cosa bonica i tradicional. És evident per a mi que això no és cultura popular, em recorda, més aviat, l’exercici de passar les planes d’una monografia d’etnografia: interessant, fins i tot divertit, però de cap manera autèntic. On és llavors l’autenticitat?. Tal i com he anat assajant en aquest escrit crec que està en el nivell de participació.

A Catalunya assistim des del final del segle XIX a una recuperació de la cultura popular com a fet diferenciador, independentment del seu valor lúdic i artístic, amb la voluntat de consolidar una identitat nacional. Ara més que mai la cultura popular s’està posant en valor, també amb aquesta raó, però molta gent encara està mirant-s’ho des de l’altra banda del vidre. En la mesura en què no aconseguim que aquests deixin l’espai de seguretat de l’espectador i es llencin al carrer per a participar activament de la festa, no s’aconseguirà l’autenticitat cercada. Arribats a aquest punt es pot entendre que és indiferent si l’Àliga de Tarragona baixa les escales de la catedral al so de l’«Amparito Roca» en lloc de amb una música més «tradicional», o si el moment culminant de la festa d’Algemesí és en realitat l’entrada “catòlica” de la Marededéu de la Salut a l’església, es tracta d’aconseguir que els elements de la festa estiguin revestits de la força vital que abans anomenava, és indiferent el caràcter -religiós o no- la modernitat o el grau de «tradicionalitat» dels elements usats. Es tracta simplement d’aconseguir allò catàrtic que representa l’«Sturm und Drang», la tempesta i l’empenta de la que parlaven Herder i Goethe. D’aquesta manera, tant si es recupera la festa tradicional històricament parlant o bé s’adapta o crea alguna cosa nova, si el resultat es revesteix veritablement de Volkgeist, s’obtindrà efectivament l’autenticitat cercada, la gent s’hi sentirà inevitablement cridada i la festa reeixirà.

*

Jordi Sacasas és Arxiver i Conservador del Tresor i Museu de Santa Maria del Pi.

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*Periodisme cultural i altres pistes

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons