Skip to content

Valèria Gaillard – Una compañía estable de danza: la asignatura pendiente


S’ha intentat en diverses ocasions però no hi ha manera: la dansa clàssica no existeix a Barcelona, està desterrada. Això és tota una anomalia si mirem altres ciutats europees de la mateixa dimensió i abast cultural. A França, a Alemanya, a Itàlia mateix, pràcticament cada gran ciutat disposa d’una companyia pròpia que té una doble funció: d’una banda donar sortida professional als ballarins que es formen en el territori i que protagonitzen una temporada de dansa al teatre on la companyia està vinculada i, de l’altra, fan una tasca pedagògica essencial per tal que el públic conegui i es familiaritzi amb aquest art centenari.

Al llarg de la història, a Barcelona, s’han anat succeint diferents intents privats de fundar una companyia capaç d’interpretar no només els clàssics del repertori, sinó també les coreografies més exigents del neoclàssic i el modern. El més recent, un grup eixit de la recent escissió del Ballet de Catalunya i que s’ha presentat el juny del 2019 al Teatre Condal amb el nom de “Barcelona Ballet”. Sembla la crònica d’una mort anunciada: cap companyia de dansa pot sobreviure sense un suport institucional, i aquest, en el cas de la dansa, sembla no arribar mai. Tots els ajuts es focalitzen en la creació contemporània deixant de banda precisament la mare de la dansa, que és la disciplina clàssica, la més rigorosa i exigent. És com si, en les arts plàstiques, només ens focalitzéssim en l’art conceptual i abstracte del segle XXI i oblidéssim la pintura figurinista, l’impressionisme, les avantguardes… La dansa contemporània té sortida en el Mercat de les Flors, dirigit per Àngels Margarit, sempre a l’aguait de les darreres tendències. El TNC també programa de tant en tant bones companyies de contemporània, com ara la de Sasha Waltz el 2017; el Gran Teatre del Liceu sembla oblidar el seu passat balletòman per centrar-se gairebé exclusivament en les òperes, i amb prou feines programa dos o tres títols de dansa per temporada, cada vegada virant més cap al flamenc i la dansa neoclàssica, com el monogràfic sobre Kirí Kylián amb el Ballet de Lió la temporada 2018/19. Així doncs, la dansa clàssica queda en mans de programadors privats com el Grup Balañà que -i encara gràcies- contracten companyies com les del Ballet de Cuba, de bon nivell artístic, però amb pocs mitjans, i d’altres russes de més o menys qualitat. El problema és que sempre s’acaben programant els mateixos ballets de sempre, els més cèlebres, quan el repertori inclou un bastíssim ventall de títols d’estils i escoles ben diferents.

Tornant al problema de la companyia, hem vist per exemple un Àngel Corella –ex ballarí principal del prestigiós American Ballet de Nova York–, deixar-s’hi la pell i la fortuna per tirar endavant una companyia de dansa a Barcelona que només va resistir dos anys, del 2012 al 2014. David Campos va protagonitzar un altre intent de tirar endavant una companyia que, a més, tenia l’encert de modernitzar i revisitar els clàssics per apropar-los a un públic neòfit, tot embolcallat amb escenografies innovadores. La companyia, que tenia la residència al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet, va acomiadar-se el 2013 després de 25 anys de feina. A més, el teatre Principal primer i després el Gran Teatre del Liceu van comptar al segle XX amb una companyia pròpia durant dècades, que va dirigir Joan Magrinyà, el llegat del qual intenta donar a conèixer i preservar l’associació Licex, formada pels antic ballarins. Un dels deixebles de Magrinyà, Joan Tena, també va crear els anys cinquanta la seva pròpia companyia, que presentava els seus programes al Teatre Romea.

Es posa com a excusa que no hi ha públic per la dansa clàssica, la qual cosa no és certa perquè quan les companyies són bones els teatres estan plens. Al Centre Cultural Terrassa, la temporada de dansa del BBVA aconsegueix el 2018 una mitjana d’ocupació del 95 %.

La falta clara d’una voluntat política de recolzar la dansa han provocat una mena de “campi qui pugui”, una lluita interna entre els diferents -i precaris- projectes, que s’enfronten per aconseguir quatre duros. Perquè, per més inri, no hi ha una llei de mecenatge que permeti a aquestes companyies buscar un finançament alternatiu com es fa als Estats Units, per exemple. I és una llàstima perquè poder gaudir d’una companyia estable amb mitjans serviria per apropar la dansa als infants, tal com han fet al CC Terrassa amb el programa Els exploradors de l’Art, que ha estat tot un èxit. Els nens i nenes, quan se’ls dona l’oportunitat de veure dansa clàssica de prop es queden meravellats. El mite de la ballarina clàssica, amb les sabatilles de puntes, el pas aeri i evanescent, no ha perdut ni un bri de seducció, ni tampoc en aquest lobotitzat segle XXI. No oferir als infants un tast d’aquest art significa empobrir el seu imaginari poètic i creatiu. Fins quan?

*
Valèria Gaillard és filòsofa i periodista cultural especialitzada en literatura, dansa i música clàssica. Ha traduït al català A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust.

Published inARTÍCULOS DE HÄNSEL* Y GRETEL*SERIE CULTURALSerie Valèria Gaillard

Be First to Comment

Deja un comentario

Simple Share Buttons