Skip to content

Miquel Porta Perales – La `Querelle´ a la Barcelona de les últimes dècades

A la Barcelona de les últimes dècades –en matèria d´arquitectura, d´urbanisme i de mobiliari urbà- es percep un ambient semblant al generat a la França de finals del XVII –tot i que l´origen es localitza a Anglaterra i Itàlia amb el cànon de William Covell i els antichi i moderni d´Alessandro Tassoni del XVI i XVII- per la Querelle des Anciens et des Modernes.

La Querella dels Antics i els Moderns enfronta dues maneres de veure i valorar el fet artístic. Si els Antics (Boileau, La Rochefoucauld, La Fontaine, Bossuet, La Bruyère, Fénelon, Montaigne o Rousseau) reivindiquen la validesa del model clàssic grecoromà, els Moderns (Desmarets, Corneille, Pascal, Malebranche, Voltaire, Diderot o Descartes) el qüestionen i esdevenen portaestendards del progrés científic i polític davant els que somien amb un passat idealitzat.

A l´àmbit de l´arquitectura, l´urbanisme o el mobiliari, la Querelle contraposa la construcció rígida, formalista i grandiosa dels Antics a la construcció metàl·lica i versàtil dels Moderns. Per entendre´ns: l´Òpera de París o el Pau Reial de Madrid versus la Torre Eiffel de París o el Crystal Palace de Londres.
Una cosa semblant -la Querelle és un apassionant litigi sense vencedors, ni vençuts, que arriba fins els nostres dies- succeeix a la ciutat de Barcelona durant les últimes dècades. Antics versus Moderns.

Posem per cas el Teatre Nacional de Catalunya de Ricardo Bofill que recupera –temple, columnes, hemicicle, graderies de l´entrada- l´ordre clàssic versus la Torre Glòries d´un Jean Nouvel –formigó, alumini i vidre- que, tot inspirant-se –això diu l´arquitecte i dissenyador francès- en Antoni Gaudí i la muntanya de Montserrat, recorda la torre neofuturista de Norman Foster al 30 St Mary Axe de la City londinenca.
Posem per cas la reconstrucció del Gran Teatre del Liceu dirigida per Ignasi de Solà-Morales que –amb avenços tecnològics incorporats: acústica i seguretat- replica en molt bona mesura el projecte inicial inspirat en La Scala de Milà del neoclàssic Giuseppe Piermarini (1778) versus l´Auditori de Barcelona de Rafael Moneo que es caracteritza per una modernitat senzilla i sòbria.

Posem per cas el Parc Central del Poblenou de Jean Nouvel que respon a uns criteris il·lustrats higienistes on guanya pes l´espai verd i no contaminat que propicia la trobada, el descans i l´oci vers la Plaça dels Països Catalans d´Albert Viaplana i Helio Piñon que pot associar-se al minimalisme geomètric conceptual i, fins i tot, a un art land sui generis fred i sense vegetació.

Posem per cas el tradicional banc públic de formes ondulades de Barcelona, fet amb llistons de fusta, anomenat “romàntic”, del qual es desconeix el nom del seu dissenyador, versus el banc nu d´Olga Tarrasó i Jordi Henrich, o els bancs de fusta i fundició del grup Fàbregas, o els bancs de ciment de Jordi Garcés i Enric Sòria, o d´Albert Viaplana i Helio Piñón, o de Gonzalo Milá i Juan Carlos Inés.

Posem per cas la típica rajola o panot de la flor que hi ha al terra de les voreres de l´Eixample –contràriament al que es diu el dissenyador, desconegut, no és de Josep Puig i Cadafalch, o les rajoles hexagonals d´Antoni Gaudí, versus las noves rajoles amb fulles de plàtan de la Diagonal dissenyades per Terrades Arquitectes.

La Querella a la Barcelona de les últimes dècades, també és percep a l´àmbit de l´urbanisme. Un exemple: el despotisme il·lustrat i l´acupuntura urbana socialdemòcrata d´un Oriol Bohigas noucentista que entén que “sense espai públic no hi ha ciutat” i per això enderroca edificis o construeix places públiques versus el progressisme assembleari dels Comuns d´un Josep Maria Montaner que afirma que l´urbanisme ha de ser una eina redistributiva i socialitzadora –tornar l´espai als veïns, habitatge social i col·lectiu, espai públic- i que el model de ciutat ha de tenir en compte la participació veïnal i els criteris de sostenibilitat ambiental. En aquesta cas, la Querella no es entre Antics i Moderns, sinó entre Moderns i Més Moderns.

Val a dir que la Querelle –sia la francesa o la barcelonina- traspua ideologia. En bona mesura, ens remet a la concepció marxista que entén l´art –en el nostre cas es tractaria de l´arquitectura, l´urbanisme i el disseny- com una superestructura ideològica que depèn de la infraestructura econòmica gràcies a la qual sorgeix i es constitueix. Friedrich Engels: “l´estructura econòmica de la societat constitueix en cada cas el fonament real a partir del qual s´ha d´explicar en última instància tota la superestructura de les institucions jurídiques i polítiques així com els tipus de representacions religioses, filosòfiques i d´altra naturalesa de cada període històric” (Anti-Dühring, 1878). En definitiva, l´arquitectura, l´urbanisme i el disseny com a formes de consciència social que són el reflex de determinades relacions econòmiques i socials. De certes relacions de poder. A Barcelona, existeix aquesta correlació o determinisme que, en “última instància”, explicaria la nostra arquitectura, el nostre urbanisme i el nostre disseny?

Arribats a quest punt, com donar sortida a la Querella –la crítica, el menys teniment o la ridiculització- entre els Antics i els Moderns? No cal resoldre-la, sinó fomentar-la. La Querella és un laboratori d´idees de la cultura occidental en què es combinen i agiten –sovint, fusionen- diversos ingredients com ara el que és tradicional i modern, la llibertat artística i de pensament i l´interès polític, la creativitat i la reproducció, la superació i el límit, el que és artesanal i el que és industrial. La Querella ens ensenya que la cultura és –també- el debat permanent entre les accions i passions de l´home.

*
Miquel Porta Perales es escritor.

Published inARTÍCULOS DE HÄNSEL* Y GRETEL*CICLOSCosmopolitismo o el retorno al bosque

Be First to Comment

Deja un comentario

Simple Share Buttons