Skip to content

DIÁLOGO Nº2 > Ricard Robles y Alberto Guijarro

El segon Diàleg va tenir lloc el passat dia 21 de gener a l’Hotel Alma, en una apassionant conversa entre dos projectes claus de la Barcelona cultural: els festivals Sonar i Primavera Sound, amb els seus respectius codirectors, Ricard Robles i Alberto Guijarro.

 

Foto Ricard i Alberto

 

Diàleg entre Albert Guijarro, director del festival Primavera Sound, i Ricard Robles, un dels tres codirectors del Sónar Festival, moderat per Llucià Homs i Fèlix Riera i amb la presència de Joan Francesc Marco (Secretari de Cultura del Partit dels Socialistes de Catalunya), Llucia Ramis (escriptora), Núria Cuadrado (periodista), Jorge Bernárdez (gestor cultural) i Diego Ruiz (director del Taller de Músics).

LLUCIÀ HOMS: Aquest diàleg no pretén entendre la naturalesa de dos projectes clau per Barcelona com són el Sónar i el Primavera Sound, sinó confrontar el model que ambdós tenen de ciutat.

FÈLIX RIERA: Vosaltres representeu plataformes que volen incidir en l’àmbit de la creació, però creieu que, per part de la ciutat, existeix la necessitat de relacionar-vos amb el turisme?

ALBERT GUIJARRO: El Primavera Sound és herència del treball que ja fèiem a l’Apolo, una feina molt lligada a la creació de base i als artistes emergents: determinem quins artistes ens interessen i els hi donem visibilitat. I no és fins que, per donar resposta a una necessitat, fem el pas de crear el festival i comencem a parlar amb les institucions, que ens adonem de la necessitat de construir un discurs perquè ens entenguin, donat que les institucions no comprenien per què havien de donar suport a una escena independent que estava portant gent de fora a la ciutat. I és per adaptar-nos al seu llenguatge quan nosaltres comencem a parlar d’impacte econòmic: però no treballem perquè la ciutat tingui més turisme, encara que si Barcelona se n’aprofita de la nostra feina, encantats.

RICARD ROBLES: Quan va néixer el Sónar, el 1994, no és que la ciutat fos un desert cultural però sí que patia la ressaca post olímpica i tenia mancances d’equipaments, de diners i d’actitud, de saber quin era el relat que volia construir. Nosaltres vam detectar que hi havia una manera d’entendre la creació vinculada a les noves tecnologies que portava als artistes a trobar noves maneres d’expressió i que a la nostra ciutat no tenia un lloc on poder vehicular-se; aquí, les activitats vinculades a la creació i a la tecnologia no disposaven d’un discurs coherent, mentre que a Europa ja es treballaven com una nova manera d’entendre el fet creatiu. El Sónar neix a la vegada que el CCCB, un equipament que ens permet fer terrorisme: malgrat que estava pensat per a una cultura estàtica i contemplativa, se’ns permet donar-li una altra funció en connivència amb la mateixa institució. És a dir, naixem com un laboratori i continuem funcionant com a tal i cada any provem d’aconseguir que passin coses, però no les que volem nosaltres ni les que dicta una determinada política cultural, malgrat que sí que hem de ser conscients que treballem en equipaments públics i que en determinats moments hem d’arribar a acords sobre polítiques culturals. El Sónar és un laboratori d’experiències, un espai de trobada i una zona crítica… La nostra voluntat és més d’artesà que d’estrateg, però estem a dintre d’un mercat amb regles i d’una ciutat amb una política turística de la qual en som un actiu. Malgrat tot hi ha una actitud que em sembla ridícula, la de dignificar a qui viatja a Viena a sentir òpera i no a qui ve a Barcelona a participar en el Sónar o en el Primavera. Hem de deixar de sentir aquesta vergonya, aquest complex… Barcelona té una oferta cultural ben posicionada en el mercat internacional. Només l’ha de cuidar.

AG: Paradoxalment, els responsables culturals de Viena van venir a conèixer el Primavera perquè envejaven Barcelona i pensaven que l’òpera no els definia prou bé com a ciutat.

RR: I els segells més importants d’electrònica austríacs i alemanys celebren els seus aniversaris aquí, al Sónar.

FR: Considereu que els festivals constituïu un sector en vosaltres mateixos, com ho poden ser l’ editorial o el cinematogràfic i, per tant, que necessiteu respostes específiques?

RR: Hem de ser una eina útil per a molts sectors, però no som un per se.

AG: Hi ha un denominador comú entre els festivals que es fan a Barcelona i és que, partint de l’impuls de la societat civil, han sabut delimitar un nínxol i, després, treballar-lo molt bé. A Madrid quan han tractat de copiar el Sónar o el Primavera han fet un pastitx sense personalitat. El sector privat hem estat capaços de trobar espais propis i després fer-los créixer.

RR: Barcelona té una tradició que és associacionista…

FR: … Mutualista…

RR:… i la societat civil sempre s’ha organitzat per gaudir d’una afició cultural. Els actuals festivals són una mena de jocs florals del segle XXI.

AG: Més enllà de la nostra feina com a empresaris tenim la voluntat de donar a conèixer artistes, influències… Molts artistes de la ciutat han estat influïts pel que han vist al Primavera i al Sónar.

JOAN FRANCESC MARCO: És cert que una de les coses bones de no haver tingut un Estat és la vitalitat de la nostra societat civil. Jo crec que la promoció d’una ciutat té a veure amb la creativitat, els festivals més importants fan una aposta per la creativitat encara que comporti canvis traumàtics, com va passar a Salzburg quan van canviar a Karajan per Mortier… Si repasses els festivals, Bayreuth, Edimburg…, tots fan una aposta per la creativitat i la polèmica. Així crec, que si volem utilitzar la cultura per promocionar la ciutat, hem d’ajudar a la creativitat i a la modernitat.

FR: Hi ha una idea molt foucaltiana que és la del territori. Un festival es construeix en un territori amb uns àmbits d’influència determinats. I els vostres projectes han desbordat aquest territori perquè heu exportat el vostre model a Tòquio, Brasil o Porto. Fins a quin punt creieu que el territori és decisiu?

RR: És important, Sónar no té sentit en una ciutat que no tingui un teixit cultural en el qual pugui arrelar. Si tractéssim el nostre festival com una franquícia no funcionaria o, almenys, no seria el nostre model. Anem a una ciutat quan percebem que hi ha una inquietud, una escena local i un consum cultural.

AG: Nosaltres hem aparcat aquesta idea de sortir afora que en un moment ens va seduir, però el tema de la ciutat ens agrada: amb la programació del Primavera a la Ciutat vam intentar anar més enllà del model d’un festival de tres dies, perquè vam pensar que la gent havia de conviure amb Barcelona i que s’havien d’utilitzar altres formats i altres espais: els parcs, clubs… Muntar un festival a un recinte es pot fer a qualsevol ciutat, però fer-ho a Barcelona és el que ens converteix en singulars. I hem de ser conscients de què no hi ha tantes ciutats amb festivals de les dimensions del Sónar o del Primavera: potser Chicago amb el Lollapalooza… Ni el Primavera ni el Sónar són només un festival; són esdeveniments musicals, dels cinc o deu més importants que hi ha al món.

RR: Nosaltres convivim amb un off gegantí i tota la ciutat viu l’ambient Sónar.

AG: Quan vam fer el Primavera a Porto, l’Ajuntament d’allà ens ho va posar molt fàcil; i aquell és un festival molt cuidat, un festival boutique, però no ha aconseguit convertir-se en un esdeveniment com sí que ho és a Barcelona.

RR: Hi ha partners que volen clonar Barcelona. I no es pot.

LLUCIA RAMIS: Com concilieu els vostres festivals amb una ciutat que no sempre està de festa, que només conviu en moments determinats amb esdeveniments d’aquest tipus. És fàcil?

AG: Has de trucar a moltes portes i has d’anar a parlar amb responsables d’institucions que no t’ho posen fan tan fàcil com els que lideren els àmbits de la cultura.

RR: Ni Barcelona ni el país ajuden a fer fàcils els tràmits.

AG: I no és un tema polític sinó tècnic.

LR: I el temps no ho ha fet més fàcil?

JFM: Al contrari, cada cop és més difícil perquè les normatives s’estan endurint.

RR: Una normativa estricta aconsegueix que els esdeveniments que organitzem siguin molt segurs. O sigui que no és que s’estigui treballant malament, però hi ha gent que prescindeix del sentit comú a l’hora d’aplicar la normativa, que no l’importa fer el ridícul.

AG: A nosaltres ens preocupa molt la seguretat i sempre anem un pas per endavant del que marca la normativa.

LH: Disposem d’una normativa que malgrat no estar pensada per aquests esdeveniments sí que els fa possibles, encara que impliqui una feina molt enrevessada.

JFM: El dret administratiu es fonamenta sobre un principi malèfic i letal: la garantia de l’administrador és el procediment.

LH: Tornem a la concepció de ciutat, Sónar i Primavera van néixer al centre de la ciutat i després van marxar a l’extraradi… Com enteneu els límits de la ciutat, els territorials i els conceptuals, i com hi jugueu amb ells?

RR: Nosaltres fa molts anys que juguem amb la idea de centralitat i perifèria. I l’experiència de festival és la que vol l’usuari: pot ser molt museística o molt hedonista o combinar experiència diürna i nocturna. Cadascú fa la seva ruta i construeix el seu imaginari de ciutat segons les seves inquietuds. A més, s’ha de tenir en compte que fem el festival on podem, perquè no estem sobrats d’equipaments.

AG: Si el Primavera perdés algun dels espais a la ciutat dels quals ara disposa, ja no es podria fer: hauríem de tornar a un model de fa deu anys i això ens obligaria a fer molt més petita l’empresa o a marxar a una altra ciutat. Va haver-hi un moment en què va semblar que no podríem disposar de l’espai del Fòrum i en aquell moment la continuïtat del festival va estar en perill. Això pot tornar a passar-nos en qualsevol moment.

LH: Sembla que arriba un moment en què la ciutat ja no pot tenir la capacitat d’acollir aquests festivals en creixement?

AG: Ja no ens plantegem créixer més, però no volem tornar enrere. Ens agrada dispersar l’activitat encara que aquest any la concentrarem al CCCB, tal com abans feia el Sónar, perquè no hi ha gaires llocs més on fer-ho.

FR: Volia parlar dels llenguatges d’aquests festivals, de la forma en què s’expliquen. Hi ha qui pensa que són festivals de música i es queda en aquesta fotografia,  però el cert és que al darrere hi ha una feina d’investigació. Cap a on apunta? Cap a on us fa caminar?

RR: Vam néixer amb la vocació de laboratori i no l’hem abandonada mai. Ara el que volem és ser punt de trobada i espai d’intercanvi. No només som un festival de música, el que volem és que tota l’activitat que es mou a la xarxa es materialitzi a Barcelona durant una setmana perquè pensem que és bo que qui s’amaga a les xarxes es visualitzi.

AG: En el Primavera Pro estem al next step del Sónar: ells estan amb l’artista i nosaltres, amb el sector. Som conscients que la cadena està canviant i volem establir espais de discussió i reflexió sobre legislació, drets d’autor… Veure l’onada que arriba i ser capaços de modificar-la. En l’àmbit de programació, malgrat que vam néixer a l’escena de la música independent, hem intentat obrir-nos a totes les músiques que influeixen a les populars. Intentem fer moviments que a la gent els sorprenen.

NÚRIA CUADRADO: Fa la impressió de què no us sentiu estimats per la ciutat malgrat tot el que li retorneu?

RR: No crec que la ciutat ens tracti malament.

NC: Però us hauria d’aviciar, perquè us fa servir.

RR: La gent de la cultura som molt pesats i no som tan importants com ens creiem. Hi ha massa soroll al món cultural de gent que no fot pal a l’aigua però diu el que està bé i el que està malament. I ja ens hem cansat. Jo fa 23 anys que vull fer el millor festival del món.

AG: Hi ha qui pensa que estem molt consentits.

RR: Per què? Per què ho hem fet bé? Som l’últim mico i ho hem acceptat.

AG: L’Ajuntament compra els X Games i paga un milió d’euros i els deixen anunciar-se per tota la ciutat…

RR: Les comparacions són molt fotudes

AG: A Berlín, t’ajuden. I aquí només s’avicia a qui ve de fora…

RR: A Islàndia no és que tractin bé al Sónar, sinó al seu visitant perquè han decidit que volen mostrar-se al món com a país de cultura i de natura. La meva queixa respecte als X Games no és com a promotor musical sinó com a ciutadà que vol la millor ciutat i que es planteja si ens cal aquest tipus d’esdeveniment.

FR: Un aspecte, del que abans parlava en Joan Francesc Marco i que em sembla molt nuclear és com des de les vostres plataformes intuïu la creativitat de la ciutat? Creieu que s’està expandint o estem davant d’un moment amb dubtes sobre com s’ha de canalitzar?

RR: Crec que la cultura entesa en compartiments estancs, teatre, música, arts, està superada i si ens aferrem a què volem ser bons en tot, la batalla està perduda. Se’ns esgoten les possibilitats per ser un bon lloc on visquin els artistes, la nostra bona qualitat de vida hauria de ser una raó que fes que la comunitat artística se sentís còmoda a Barcelona. Si ens convertim en un destí turístic o ens oblidem de què aquesta comunitat ha de poder trobar espais per crear i viure amb comoditat, ens convertirem en ciutats com Cannes o Frankfurt que no em semblen desitjables.

AG: Crec que ara costa arribar al públic i que tots els creadors han de tenir una altra feina perquè no poden viure de la música. I també que s’ha de fer una reflexió sobre crisis de formats i de models: ens hem acostumat a consumir en el marc de festivals, que són cavall guanyador, però durant el dia a dia, Barcelona cau en activitat i en resposta. Hem de reflexionar si estem fent formats atractius perquè és quan et surts del patró que la gent respon. I també crec que s’ha d’escoltar a la gent jove que ja no som nosaltres. Hem d’escoltar als que venen darrere perquè estan més connectats amb els nous.

RR: El seu punt de vista és imprescindible.

AG: Quan nosaltres començàvem tampoc ningú ens feia cas.

FR: Parleu de què la gent busca una experiència, busquen poder gaudir d’un moment irrepetible. Aprofundir en l’experiència és un camí de futur?

AG: Nosaltres estem treballant a fer allò que ningú fa: concerts no anunciats, secrets…

RR: La cultura de l’experiència a mi m’alarma una mica. Jo vull que la gent s’emocioni, se sorprengui, trobi un fil del qual després seguir estirant… que l’usuari tingui un rol actiu i provocar-li un clic que canviï el seu comportament més que proporcionar-li una experiència efímera.

JORGE BERNÁRDEZ: Quin penseu que és el paper del festival com vertebrador del sector? I com us imagineu el festival d’aquí a 10 anys? El Primavera se semblaria a un Coachella i el Sónar a un South by Southwest?

AG: El Primavera m’agrada més que el Coachella.

RR: El Coachella és un festival al mig del desert i el South by Southwest és molt incòmode. Són dos esdeveniments que són el camp de jocs de dues comunitats molt bèsties: Coachella és Hollywood i South by Southwest és Sillicon Valley. Aquesta no és la nostra realitat. Malgrat les diferències, sí que és cert que allà passen coses interessants de les que pots aprendre.

AG: Però agafes referències de molts llocs. I tampoc crec que la indústria s’estructuri a partir de nosaltres. Som una pota més, important, però no som responsables del volum de la nostra indústria.

RR: Tot el que presentem surt de dues preguntes: per a què i a qui serveix. I sempre volem que qui surti beneficiada sigui la comunitat local. Aspirem a ser útils però no el motor. També volem ser espai de visualització, per exemple aquest any hem preparat un mapeig de totes les propostes d’educació que es troben a la ciutat relacionades amb la tecnologia. N’hi ha moltíssimes, però la indústria no ho sap; i molta de la gent que aquí s’està formant acaba anant-se a treballar a l’estranger.

DIEGO RUIZ: Volia destacar la part professional dels vostres festivals perquè intueixo que molts professionals d’arreu del món vénen a Barcelona a veure què passa, més dels que van al Womex o a altres cites similars?

AG: Nosaltres vam decidir organitzar la part professional quan vam veure que venien molts professionals per veure a alguns artistes.

RR: Nosaltres ho hem fet de manera similar: només que hem substituït la marca Pro per la marca +D, Sónar+D, perquè no creiem que sigui necessari que siguis una empresa per poder accedir-hi, només es necessita la curiositat.

*

Sigue el debate diario de Hänsel* i Gretel* en nuestra cuenta de TWITTER

Published inARTÍCULOS DE HÄNSEL* Y GRETEL*DIÁLOGOS BARCELONA
Simple Share Buttons