Skip to content

FESTIVAL O CREACIÓ

*  Hem estructurat la correlació d’articles de Hänsel* i Gretel* en uns CICLES que ens permeten generar relats paral·lels sobre l’anàlisi d’allò que està passant a la ciutat. Aquests cicles poden ser curts o llargs en funció del tema que toquin o de l’interès que despertin. Alguns seran més amatents a l’actualitat cultural de la ciutat i altres versaran més sobre els grans debats culturals. En tot cas, alguns es tancaran i a partir d’ells podrem generar documents d’anàlisi; d’altres poden quedar oberts subjectes a l’aportació de noves capes successives de coneixement.

* Els articles es publiquen en l’idioma original en que l’autor els ha escrit.

El cicle Festival o creació pretén aprofundir en com Barcelona s’ha convertit en els darrers deu anys en una ciutat de festivals i un dels principals nuclis de festivals de música, d’audiovisuals, d’arts escèniques i d’arts visuals d’Europa. Sònar, Primavera Sound, In-edit, Loop, DocsBarcelona… i fins a més d’un centenar de propostes que  ens mostren la vitalitat dels nostres gestors culturals en posicionar l’espai públic barceloní com a lloc de creació obert al món. No obstant això, hi ha molts que pensen que la vitalitat i aposta creativa inicial ha deixat pas a un plantejament de festival associat al turisme i l’oci. Es tracta d’establir què ens proposen els festivals com a aportació creativa.

*

Rafael Vallbona – Marxandatge i simulacre

Paral·lelament a l’augment del turisme de masses, a Barcelona han florit i crescut un nombre sens fi de festivals que aporten tants visitants i negoci hostaler com escàs valor artístic i projecció cultural. L’administració ha triat el negoci; ara és el sector de la promoció i difusió cultural qui ha de dir. Si calla, atorga. Si no es dissenya una estratègia per què aquesta mena de certàmens tinguin el coratge i el sentit necessaris per atraure un auditori capaç de prestigiar la ciutat i llançar-la al món, la majoria de festivals acabaran sent mers parcs d’atraccions on beure cervesa és l’activitat més agradable. Un banal motiu per anar de festa a Barcelona un cap de setmana.

Com en tot hi ha exemples de bones pràctiques, festivals que fins i tot han tret aquest substantiu del seu nom per evitar confusions més que evidents. Són activitats amb intenció prèvia, amb sentit eminentment artístic. Treballen en aquesta direcció a la recerca d’un plus de valor estètic i buscant un públic objectiu que tendeixi a créixer, està clar, els hi va la vida, però fugint d’un generalisme sense criteri que potser dóna diners, aporta quantitat d’espectadors i molta impostura. El mal és que hi ha molts polítics que, des de la ignorància, només valoren els esdeveniments per la caixa que deixen a la ciutat.

Són dos models clars i que no es poden barrejar mai en una discussió sobre el tema. Un model busca el valor cultural, l’altre vendre cerveses. I això, als fabricants d’aquesta beguda, embrancats en una lletja guerra per conquerir aquests espais, els va de primera. Disfressant el marxandatge de cultura s’obté un simulacre tan idoni per vendre que ni el mateix Jean Baudrillard s’ho imaginaria a hores d’ara. És un frau cultural que, sàviament disfressat amb programacions estel·lars (després se senten malament, en condicions precàries i durades ínfimes), sedueix els mitjans de comunicació locals de tal manera que es converteixen amb devoció en còmplices d’un espectacle que, potser dóna una mica de pa per avui, però amaga tota la misèria del demà.

Però ara per ara la misèria és festiva i tothom n’està molt content.

*

Roger Bernat – Quan neix un festival ?

El festival neix en el moment en el que la institució fracassa. El Festival Grec en podria ser l’exemple. L’any 1976, l’Assemblea d’Actors i Directors organitza el festival en resposta a una efervescent escena ciutadana i teatral que no troba un espai a on representar-se. El règim, tot i que tolera certes teatralitats, les segueix abocant a la marginalitat. A la sempre invocada majoria silenciosa no li interessa el teatre. I tanmateix, el festival és un èxit i un parell d’anys més tard l’Ajuntament de Barcelona es fa càrrec de l’esdeveniment. Són temps de conquestes democràtiques i les institucions assumeixen responsabilitats.

Amb el temps, un munt de festivals de teatre es creen i desapareixen. Fins i tot alguns són creats des de les institucions en una meravellosa pirueta on les administracions assumeixen el fracàs de les programacions que lideren. Per què necessitem un festival si la programació dels teatres és prou rica i diversa? D’uns anys ençà, per exemple, es reclama més presència del teatre d’arreu a Barcelona. Una ciutat que vol ser porta del món n’hauria de ser també escenari i per aquesta raó fins i tot s’havia reclamat la refundació del Festival de Tardor, la versió barcelonina del famós Festival d’Automne parisenc, on companyies d’arreu del món converteixen els escenaris de la ciutat en finestres obertes als conflictes y debats del món sencer. Temporada Alta, el festival gironí, va assumir aquesta responsabilitat ja fa uns quants anys.

És així com les disfuncions o malfiances dels teatres públics són esmenades per festivals que, en la majoria dels casos, sobreviuen gràcies al treball voluntariós d’equips precaris. El mateix que succeeix amb les anomenades sales alternatives. Els recursos públics són abocats en estructures privades que tenen la missió de fer amb la meitat de recursos allò que els teatres públics no fan, amb l’inconvenient afegit de ser estructures que, per la seva pròpia precarietat, no gaudeixen de la regeneració que s’exigeix en estructures de titularitat pública. Però, com deia Philippe Muray, som a l’era de la societat hiperfestiva i la celebració acrítica del no-res s’imposa. La festa es torna festival alhora que la gent es converteix en públic.

*

Anna Albertí – La persecució d’un miratge o el fracàs d’un somni

Barcelona persegueix des del segle passat, i el que va d’aquest,  el somni de fer del  Grec un festival internacional. Ser un referent de les arts escèniques, com ho és Edimburg o Avinyó, al sud d’Europa, a la Mediterrània. Sense èxit.

En art contemporani, crear una fira de renom continua sent també un malson.  Altres manifestacions culturals lluiten per mantenir-se despertes, a algunes els costa despertar o han quedat dormides.

Per què? Què ho fa inviable?

Un sistema teatral ensorrat? Ara per l’impost i la crisi, i abans?

La manca de col·leccionistes? Uns grans equipaments xafats per la burocràcia? Un sistema que prioritza beneficis per davant dels creadors? Els sorprenents criteris dels ajuts? Els polítics que han ostentat el poder? Les particulars relacions d’allò públic amb allò privat? La dèria de controlar, atorgar, intervenir, dirigir la cultura en lloc de detectar, facilitar, oferir?

El públic, segur, és un gran misteri. I més quan està poc educat o és autodidacte.

Tan sols hi ha un parell de grans esdeveniments d’atracció i internacional creats a bon ritme: els festivals Sònar i Primavera Sound. Què té la música, a més de convidar a la festa i donar feina a molts cambrers? Com van treballar fa anys una colla de joves des d’un quartet del CCCB (amb la complicitat, per cert, de la Berta Sureda, entre altres gestors) i treballen, per crear i mantenir la indústria musical d’ara? La música és un negoci amb tendència a l’alça.

També fora de la capital catalana, on altres cites que requereixen moltes més infraestructures són ja imprescindibles, com el festival Temporada Alta de Girona.

El sistema cultural, en canvi, i no pas el creatiu tot i la deixadesa de responsabilitat actual, sí que sembla ben ensorrat. Potser cal aplanar muntanyes, concentrar esforços, augmentar el vergonyós 0,74%  que ni dóna per ballar sardanes plegats a la rotllana.

S’imposa un canvi de model, de festival i de manera de fer per deixar de ser una ciutat ensopida, letàrgica.

*

Carles Decors – Cultura i arquitectura (Andrés Cochero, Pavelló Mies van der Rohe), 2013 – Especial Dia de la dansa

IMG_0417

Fotografia feta per Carles Decors (Barcelona, 1954), escriptor i gestor cultural. La imatge correspon a l’espectacle ‘My neighbor sky (stone and water) / El meu cel veí (pedra i aigua)’, protagonitzat per Oguri i Andrés Corchero. El muntatge es va representar al Pavelló Mies van der Rohe, dins de la programació del Festival Grec 2013.

Leica M6, Voigtländer Nokton 40 mm

*

Marta Selva/Anna Solà – Les visibilitats de la programació

El 2016 es celebra la 24 edició de la Mostra Internacional de Films de Dones, una edició situada a les portes de la celebració del quart de segle d’aquesta iniciativa. Bon moment per preparar-se per fer un balanç des de la distància que suposa aquest trajecte històric. Com hem construït, solidificat i mantingut actiu i expandit aquest espai de visibilitat de la creativitat femenina? Quines línies de programació han tingut continuïtat al llarg del temps? Com ha estat la nostra relació amb els públics? Quines complicitats hem establert amb les cineastes? Quin paper han tingut les institucions? Com ha interactuat amb altres espais o activismes culturals?

Aquest exercici, tan necessari i que ningú no gosaria qüestionar, no acaba de ser  prou habitual en el sector cultural del nostre país com seria desitjable i molt poques vegades es converteix en un  tema d’interès compartit. Més enllà de l’oportuna ocasió d’elaborar discursos globals que perfilin el mapa de les iniciatives culturals a Catalunya, el debat sobre els criteris i la creativitat dels models de programació hauria de ser més vívid, desacomplexat, autocrític i transparent per tal d’afavorir una reflexió en profunditat sobre la connectivitat que es proposa mantenir amb els públics en el context actual del domini del VOD.

En aquest sentit, entenem que cal explorar la necessitat de recuperar, també en l’àmbit de l’exhibició cinematogràfica, el concepte de curadoria, entesa com la marca de l’autoria de la recerca, documentació i selecció que hi ha darrere d’una programació i com a element a tenir en compte en el moment  d’assegurar la seva qualitat. Aquesta autoria significa, també, recuperar la visibilitat de la intenció i del compromís amb el discurs que emana de cada proposta i és, alhora, una manera d’inscriure els públics, la seva participació i les seves possibilitats de transformar la seva experiència en cada proposta, com una peça imprescindible del procés de cada convocatòria.

Convé anar deixant enrere retòriques administratives condicionades pels  impresos de les convocatòries de les  subvencions que, sense adonar-nos, ha anat configurant un model de narració sobre l’acció cultural que ha primat l’aparença de quantitat d’impacte per sobre de  la qualitat. La conversa del sector es fa ara imprescindible per tal de  construir des d’un  lloc  amb més capacitat de produir significat, el relat de les nostres feines en tant que agències culturals que incidim en la configuració dels imaginaris.

*

Jordi Herreruela – Festival i creació

Davant del repte que suposa el títol del cicle, i si es tractés d’una competició, la meva resposta és clara: a Barcelona guanya el festival. Només puc parlar del sector musical, però a Barcelona no sóc capaç de veure en els darrers anys polítiques públiques definides de suport a la creació musical, i està clar que el procés creatiu no és una activitat industrial, per tant hauria de gaudir de la protecció de les diverses administracions públiques. Si no vaig errat, la música és l’única de les arts que s’ha quedat sense una fàbrica de creació pròpia, tot i que sembla que la Fabra i Coats podria deixar de ser un contenidor per a tot i començar a ser l’abanderada de la creació musical a la ciutat.

Tampoc veig que convisquin sales de concerts públiques i privades, sobretot perquè no existeixen les sales de concerts públiques. La música també deu ser l’única art que això no succeeix a Barcelona, perquè conviuen sense problemes teatres, sales d’exposicions i espais de creació públics i privats tant d’arts plàstiques com d’arts escèniques. I això que Barcelona és una ciutat amb poquíssimes sales de concerts i amb grans dificultats legals i jurídiques per obrir sales privades. Costa trobar dates per realitzar concerts a la ciutat, especialment per als grups emergents.

En canvi els Festivals poden ser una activitat econòmica viable, i per tant creixen i es desenvolupen amb les lleis pròpies del mercat. En temps de dificultats els festivals han hagut de modificar el seu vocabulari i començar a parlar d’impacte econòmic i d’ocupació hotelera per justificar-se davant de les administracions públiques, i deixar temporalment de banda el seu valor cultural. Valor cultural que ha vingut donat més per la vocació particular i personal dels promotors que per algun tipus de condicionant de les administracions públiques, perquè en els darrers anys els esdeveniments són un negoci per Barcelona.

Més enllà de l’impacte econòmic dels usuaris de festivals, la meva visió és que els festivals paguen més en lloguer d’espais i serveis a la ciutat que el que reben en ajudes. En les bases de les ajudes de l’ICUB, d’ençà que jo les conec, els festivals es poden considerar com “propostes singulars de caràcter extraordinari d´interès per la ciutat”, i els criteris específics que atorguen 4 dels 10 punts possibles són que el festival situï Barcelona com espai de creació i innovació internacional, que impliqui entitats i públics internacionals, i que generi intercanvis amb altres països. Sembla que el suport a la creació local ha estat més un tema de debat que un element essencial en les polítiques culturals barcelonines.

*

Toni Rumbau – Barcelona i els seus festivals: massa o pocs ?

No és fàcil posicionar-se sobre la realitat cultural de Barcelona quan no es disposa d’una visió de conjunt prou àmplia. Cadascun dels agents culturals es mou en les seves franges d’especialitat, i és complicat saber què passa pels costats, i menys encara en franges més llunyanes. I malgrat aquest desconeixement de partida que invoco, la meva experiència en aquesta temàtica em diu que, pel que fa al tipus de festivals que conec o que a mi m’interessen, la veritat és que no en sobren sinó que, en tot cas, en falten.

Em refereixo a la mena de festivals que podríem definir de ‘creació’ i que responen a unes inquietuds dels seus emprenedors -molt sovint artistes al costat de gestors- relacionades amb la necessitat de disposar d’uns aparadors on fer visible els treballs de creació, propis i aliens, d’aquí i de fora. Al costat d’aquest tipus de festivals, hi ha els que responen a clares intencions comercials i que es mouen en paràmetres de productes i artistes de renom i prestigi internacional, respectables al cent per cent i com el que més.

Ara bé, posar en el mateix sac aquests dos tipus de festivals em sembla no sols un error sinó també una mostra de mala voluntat, o potser més aviat un símptoma de miopia (o de simple i vulgar desconeixement) en l’anàlisi cultural de la ciutat. He vist moltes vegades responsables polítics en càrrecs d’importància cometre aquest error, persones que arriben a l’administració generalment procedents de l’empresa privada -o sota la influència dels principis que se li associen- i que volen, segons diuen, ‘posar ordre, racionalitzar, modernitzar i regular l’ecosistema cultural de la ciutat’. Cada vegada que veig a un d’aquests espècimens, la veritat és que em poso a tremolar, ja que les conseqüències de les seves decisions solen ser dramàtiques i destructores per necessitat. Potser ara ja no m’hi poso a tremolar, en veure’l com un ‘déjà vu´ d’aquests tan suats, que més aviat em provoquen una certa commiseració i el somriure irònic, obligat a escoltar les seves lliçons de mercadotècnia. Quan era director del Teatre Malic (1984-2002) recordo que a cada canvi polític tant de la Generalitat com de l’Ajuntament, es vivia una situació d’aquestes, en la que cada nou càrrec de cultura ens rebia per explicar-nos la seva corresponent lliçó de màrqueting en la gestió dels teatres, de manera que al final crec que si vam tancar el teatre el 2002 va ser més per no haver d’aguantar aquestes sessions de pedagogia que per qualsevol altra raó.

Els entesos en sociologia urbana del futur, estan cansats de repetir que avui en dia la riquesa d’una ciutat no està tant en les ofertes dels grans aparadors dirigides als públics massius, locals i turístics, -que també, per descomptat-, sinó sobretot en els teixits socials de la micro-cultura que són capaços de generar els substrats per a la creació de coses noves, originals i amb visió i vocació de futur. La famosa ‘ciutat del coneixement’ tan predicada per polítics i especialistes, no ho pot ser de veritat o ho seria sustentada sobre el buit, si no permetés al seu si deixar créixer, respirar i prosperar iniciatives d’innovació des de la base.

Per això m’estranya i em sorprèn que als responsables polítics de la cultura els hi hagi costat tant entendre la importància i la necessitat de sales com les fins ara anomenades ‘Alternatives’, o de festivals petits de creació que aporten als seus programes uns valors afegits que si s’haguessin de pagar costarien una fortuna.

Recordo que en l’època que es diu ‘gloriosa’ de les sales alternatives a Barcelona -que va ser l’època en què menys diners tenien-, una època de vaques gordes com n’hi ha hagut poques, va ser l’època on més es va malbaratar diners públics amb pressupostos exagerats per als grans festivals institucionals, o als grans equipaments llavors en construcció.  Quan mirem la situació des de la distància, és per morir-se de riure veure la ingenuïtat -fruit de la inexperiència i de la ignorància, certament- amb la que treballaven aquelles petites entitats, abocades a una constant humiliació per part dels bancs i de les mateixes institucions.

Ara vivim una època de vaques flaques, però en la que no manquen milions per invertir en els milers d’’startups’ que neixen com bolets per satisfer les necessitats tecnològiques de les multinacionals. I què són les iniciatives culturals de base, siguin sales, festivals o plataformes de producció, sinó ‘startups’ que van més enllà de la immediata aplicació tecnològica i es plantegen processos de recerca, de creació i de coneixement que miren el futur de l’art, de les ciutats i de la mateixa espècie? Una sala com la Beckett -i tantes altres que li han estat properes-, no ha estat una mena de ‘startup’ que no ha deixat de donar noms al teatre de Barcelona molt d’ells amb potentíssima projecció internacional?

És per això preocupant que en certa manera es vulgui buidar Barcelona de continguts. Frases com aquesta que ‘hi ha masses festivals’, si no es concreta el tipus de festival al qual es refereix, van en aquesta direcció: traslladar els continguts a les ciutats mitjanes de Catalunya i deixar Barcelona pels grans aparadors destinats al públic global i al turisme. El perill és la provincialització de la ciutat, -i, de rebot del país -, l’electroencefalograma pla d’una cultura que rebutja els seus substrats de creació i que no reconeix la importància de disposar d’una ciutat gran i complexa com és Barcelona. En certa manera, seria no sols suïcida sinó també una traïció al propi ADN de la ciutat, que sempre ha volgut ser més d’allò que és, com si fos de veritat la capital d’un país que, legalment, només existeix en la ment de les persones.

Crec que si volem mantenir en bona salut la cultura de la ciutat i potenciar-la com espai de creació i d’innovació, de cara a poder-la projectar envers el futur, és molt important propiciar i donar corda a aquests cicles i festivals petits així com a les iniciatives que li són veïnes, sales i plataformes, les quals es mouen en els terrenys de la cultura de base i que busquen sobretot donar sortida a la nova creació. Com deia abans, són les ‘startups’ de la cultura, indispensables per assegurar el futur de la ciutat.

*

Lluís Cabrera – ¿Granizo vs. lluvia fina?

Si la sencillez presidiera cada uno de nuestros actos, quizá no estaríamos satisfechos. La complejidad social y por tanto musical, nos obliga a matizar. Y es en los matices donde nos podemos enriquecer. En nuestra querida Barcelona nos abanica un buen racimo de festivales que conviven, de momento en buena armonía, junto a un buen número de salas que diariamente ofrecen música en directo.

Existen en la ciudad unos festivales de música que todo lo pueden; que todo lo acaparan por las macro cifras que manejan; que todos conocemos casi por obligación, por no quedarnos a la cola; que podrían ser comparados a las granizadas que de cuando en cuando nos envía la Madre Naturaleza. Se ofrece, por otro lado, una programación perenne, continuada y diaria de conciertos en pequeño y mediano formato semejante a la lluvia fina que tanto ayuda a descongestionar nuestros pulmones. Deberíamos acordar que la fina lluvia y perenne es más saludable que el granizo que cae sobre nuestras cabezas súbita e inesperadamente. Sin embargo, en caso de tener que elegir, no sería ni tan sencillo ni tan simple. Quizá, si el fiel de la balanza mantuviera el mismo nivel, ambas ofertas se potenciarían mutuamente.

Mi querencia, sin que presuponga que por ello esté en lo cierto, es que los artistas se sienten más agasajados para experimentar, crear y arriesgar en espacios de formato reducido. Aunque los festivales masivos incluyan áreas dedicadas a la creación, éstas pierden brillo debido a que la oferta masificada queda a expensas del show business. Un factor clave cuando determinados eventos musicales se ven obligados a superar la cifra de asistentes de edición en edición.

Por otra parte, la conexión de lo perenne con otras muestras musicales más minoritarias sí permite un fluir y una voluntad premeditada de los organizadores por impulsar a los músicos hacia terrenos no trillados, hacia la búsqueda de trayectos de intercambio. Un acercamiento al precipicio y a la interiorización de la duda como elemento esencial para la creación.

¿Lo micro ante lo macro? Ni tan simple ni tan sencillo.

Lluís Cabrera Sánchez és President de la Fundació Taller de Músics

*

* * *
Segueix el debat diari de Hänsel* i Gretel* al nostre compte de TWITTER

 

Simple Share Buttons