Skip to content

Darío Fernández Faucón – Mediterrània, humanista i contemporània (1a part)

La ciutat de Despina és diferent per a qui arriba per terra a qui ho fa per mar. El
cameller que s’hi atansa pel desert la veu com una nau a punt de salpar, amb el vent
inflant les veles i la passarel·la plena de mercaderies i gent vibrant abans
d’aventurar-se a l’oceà. Des de la costa, en canvi, es distingeix la silueta brillant
d’un camell amb alforges plenes de fruita confitada, vi de dàtils i fulles de tabac,
preparat per cercar l’oasi de palaus i palmeres més enllà del mar. Despina, que és
una de les ciutats que Marco Polo descriu a Les ciutats invisibles d’Italo Calvino, és
en tot cas la projecció d’un desig. Un node amb la mirada posada a l’horitzó.

Barcelona no és, ni molts menys, la cruïlla de dos territoris erms, però sí encarna
aquest escenari d’expectatives i tensions entre l’esfera local i la cosmopolita. Entre
l‘interior i el mar. Entre els residents metropolitans i els visitants temporals. En un
context on les ciutats ja són marques globals amb un pes superior al dels propis
Estats, aquests dos vectors plantegen el disseny d’una identitat que s’ha d’interrogar
sobre si aspira al múscul institucional de la milla d’or d’una capital, si ha de cercar
la seva sucursal del Guggenheim, Hermitage o Louvre per americanitzar el seu
apropament a la cultura, o bé pot ocupar un espai on, precisament, la flexibilitat, la
capacitat de repensar-se a sí mateixa, d’evolucionar i l’afany de fugir de la cultura
mausoleu sigui la seva marca. Poden ser, precisament, aquests valors tan lligats a la
mediterraneïtat la seva veritable oportunitat?

Perquè ser mediterrani implica més un fluir que un estat. L’escriptura en marbre és
transitòria, se sacsegen les civilitzacions, els sistemes d’idees, es desplega un
territori de conflicte, d’intercanvi, de negociació, d’hibridació creativa, i de tot un
patrimoni cultural que es projecta i que transmet, sobretot, obertura. Pot ser aquest
el bri que ramifiqui en una fase on les polítiques culturals ja han passat per la
creació de grans equipaments, i on les fórmules d’explotació econòmica i turística
comencen a ser percebudes com a problemàtiques?

La precarització de la cultura amb la proliferació de projectes personals, gairebé de resistència, el pes del concepte d’usuari per sobre del de ciutadà, i la percepció d’un suport institucional i polític sovint insuficient se sumen a la urgència de sumar noves narratives i diversitats (feministes, postcolonials, perifèriques i digitals) i treballar la ductilitat dels grans projectes emblemàtics. La proposta d’una Barcelona mediterrània pot completar i enriquir aquesta destinació hedonista per a turistes, expatriats diversos i fins i tot per a locals que la poden percebre com un gran teatre global i no una llar. Pot ser aquesta, també una Barcelona humanista?

Menystingudes per l’expedient acadèmic i l’utilitarisme modern, les Humanitats
elaboren el sentit de l’experiència no només a través de les lletres, també des de les
arts en viu, les ciències, l’arquitectura, la sociologia… I ho fan en una època en
transició, d’incerteses, de transformacions on la cultura ha de reivindicar la seva
vocació humanista, no només la seva envergadura industrial i la seva capacitat de
cohesió social. Fites, que tot sigui dit, li venen delegades per l’esfera política i
econòmica, en moltes ocasions incapaces de gestionar el seus propis encàrrecs.
Aquest “recurs de la cultura” del que parlava George Yúdice fa perillar el seu sentit
mateix: aquella famosa inutilitat de qui, com deia Aristòtil, només està al servei de
si mateix. La fecunditat intangible de les Humanitats.

En un moment on una taula rodona sobre feminismes pot congregar més de 2.000
persones a la ciutat, introduir de forma desacomplexada el pensament en les
programacions culturals respon a una evident demanda ciutadana abans “que se’ns
morin de velles les preguntes” com apunta un poema de Màrius Sampere.

Un futur humanista que passa per debatre com l’astronomia o la matemàtica tenen
correspondències amb el llenguatge musical a l’hora d’abraçar l’abstracció; com
podem reflexionar sobre la cultura visual amb un escenògraf i un videoartista; o com
una figura que va viure a les portes del Segle de les Llums, com Bach, ens pot guiar
en una etapa on precisament s’apel·la a engegar una nova Il·lustració. En resum,
com tot acte en viu, performatiu, es veu complementat amb un treball conceptual
que respongui a les inquietuds del nostre temps.

Barcelona ja està en disposició de capitalitzar tot el talent present en una ciutat
congressual líder, com a centre d’inversions digitals, com a seu d’algunes de les
millors escoles de negocis del món, com a punt de trobada de les avantguardes
convocades per festivals de projecció internacional. Pot ser un encreuament perfecte
de la indústria, les arts i el pensament heretant la seva pulsió mediterrània i on totes
les personalitats que hi passen deixin una llavor. Pot això hibridar-se de forma
sistèmica amb la programació a peu de teatre, sala de concerts o galeria? Molta i
ingent és la feina en aquest sentit per part de moltes institucions, però pot portar-se
a la pròpia lògica de funcionament i posar-la al centre del relat? Una ciutat que és
especial perquè precisament es pensa a sí mateixa en polifonia.

L’èxit de clústers com Silicon Valley rau, precisament, en el fet que ha bastit un
ecosistema connectat en xarxa amb agents molt diversos, no una simple cadena de
valor centrada en eficiències com un arxipèlag d’agents amb una certa autarquia. La
integració d’una plèiade de veus en la gestió cultural (també crítiques i
multidisciplinars) obre un camí d’oportunitats i interconnectivitats amb diferents
sectors econòmics i camps de coneixement. És a dir, amb públics amb els que,
també, co-crear.

Transformar i deixar-se transformar per un ecosistema, defugir la foto fixa sota la
qual projectes i equipaments van ser creats i no deixar-se museïtzar, emmirallar
anhels i necessitats del seu temps. Un catàleg simbòlic polièdric, un ventall de
productes ampli i segmentat, i una orientació al servei del ciutadà permetran habitar
els llindars entre disciplines, entitats, agents i iniciatives. En termes cel·lulars, el
llindar com a espai on interaccionen els organismes, on l’intercanvi i riquesa
biològica són més intensos, on les membranes són poroses i regeneratives, i no pas
fronteres impermeables.

*

Darío Fernández Faucón és director de Públics al Palau de la Música Catalana.

(podreu llegir la segona part de l’article a partir de la setmana del 10 de desembre de 2018)

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*Construcció i cansament a la Barcelona cultural

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons