Skip to content

Miquel Porta Perales – Ceci n´est pas un musée

Si René Magritte visités el Museu d´Història de Catalunya, en acabar el recorregut afirmaria el següent: Ceci n´est pas un musée.

Aquest René Magritte –avantguardista, futurista, cubista òrfic, objectivista, surrealista, metafísic, pop, conceptual- que tira per terra la realitat amb l´objecte de conèixer-la o reconèixer-la. Aquest René Magritte que esborra la frontera entre allò intern i allò extern, que distingeix entre l´objecte i el seu nom, que altera la relació entre l´objecte i l´espectador. “La imatge ens traeix”, assenyala el pintor belga en la famosa sèrie de quadres que duen el títol Ceci n´est pas une pipe. No és una pipa, és la imatge d´una pipa. I dir el contrari –conclou- “hagués estat una mentida”.

El quadre de René Magritte reflecteix una pipa, però el seu títol ho nega. Què pretén l´autor? Donar la paraula a l´espectador? Fer-lo pensar? Fer-lo dubtar? Combatre la idea prefixada? Arribar a la conclusió de que sols es tracta d´un dibuix? Una imatge de la nostra ment? René Magritte: “les imatges estan incomplertes i a vegades aconsegueixen enganyar-nos i ens traeixen”.

-Monsieur Magritte, pourquoi croyez-vous que le Museu d´Història de Catalunya n´est pas un musée?

-Parce que c´est un metamusée. Dans le Museu d´Història de Catalunya ne se contemple pas l´histoire, sinon la manière comment les responsables du musée contemplent l´histoire.

 

El Metamuseu d´Història Nacional de Catalunya

Efectivament, el Museu d´Història de Catalunya no és un museu, sinó un metamuseu. És a dir, un museu dintre d´un museu. El visitant no contempla la Història de Catalunya, sinó la manera com el nacionalisme català contempla, percep o construeix la Història de Catalunya. Un metamuseu o la percepció del museu des de fora del museu. Que potser és una casualitat que, en el seus orígens, es conegués com a Museu Nacional d´Història de Catalunya? Llavors, el nom sí feia la cosa. Avui, no. René Magritte, altre cop: “les imatges estan incomplertes i a vegades aconsegueixen enganyar-nos i ens traeixen”. Ceci n´est pas un musée. I fora bo que el Museu d´Història de Catalunya deixés de ser un Metamuseu i esdevingués un Museu.

El vici es troba en l´origen de tot plegat. En el decret de creació i d´estructuració del Museu d´Història de Catalunya (47/1996 del 6 de febrer de 1996) es pot llegir que “l´objecte i la funció” del Museu és, entre d´altres, “enfortir la identificació dels ciutadans amb la història nacional”. Més: el Museu d´Història de Catalunya “s´articula com a museu narratiu”. Val a dir que el Museu d´Història de Catalunya acompleix el propòsit del decret de creació en ser un museu narratiu d´història nacional. Aquí és on sorgeix el vici. Història nacional? Museu narratiu? Al respecte, no puc evitar de recórrer al politòleg Benedict Anderson que parlava de la construcció de nacions tot seleccionant a la carta –inclusions i exclusions- aquells elements –reals o inventats- susceptibles de bastir una identitat nacional pròpia. Benedict Anderson: “S´imaginen com una comunitat perquè la nació es concep sempre com una companyonia profunda, horitzontal… en la ment de cada membre de la comunitat viu la imatge de la seva comunió” (Comunitats imaginades. Reflexions sobre l´origen i la difusió del nacionalisme, 1983. Hi ha una traducció castellana editada pel FCE, Mèxic, de l´any 1993).

El Museu d´Història de Catalunya respon a la teoria de la comunitat imaginada de Benedict Anderson. En la pràctica, un metamuseu en què, tot tornant a René Magritte, les “imatges incomplertes [la narració museística] a vegades aconsegueixen enganyar-nos i ens traeixen”. I és que, tot parafrasejant Marcel Proust, els museus alberguen unes idees que s´usen. I, d´altra banda, l´espai museístic també és un objecte que s´utilitza per assolir determinades finalitats perfectament planificades.

Així les coses, per què no completar o matisar les imatges i la narració museística? És a dir, per què no desnacionalitzar i/o democratitzar el Museu d´Història de Catalunya? Per què no bastir un museu amb voluntat d´objectivitat en detriment de la voluntat de subjectivitat ara dominant? I si no es volen fer els canvis, fóra bo de parlar de Museu d´Història Nacionalista de Catalunya.

 

Canvis

Quins canvis? Sense deturar-nos en els detalls –centrant-nos en l´exposició permanent- es podria matisar “el naixement d´una nació”: la idea de nació existeix entre els segles VIII i XIII? De debò que “al llarg del segle XII es consoliden alguns dels trets que caracteritzen la identitat catalana”? En aquella època, què interessava més, la idea de frontera o el concepte de jurisdicció?

Parlant dels segles XIII i XIV, la “pràctica institucionalitzada del pacte i el consens” és tan democràtica com s´insinua? Hem de continuar conreant el mite de la primera democràcia del món? Pau Claris?

Ja en el XVII, potser no cal contemplar la hipòtesi de que el comte-duc d´Olivares, d´acord amb l´esperit de l´època, volia limitar el poder de les oligarquies? El 1640 Catalunya –així, tout court- “es revolta en contra de la Monarquia Hispànica”?

La Guerra de Successió: “els catalans, finalment, es posicionen a favor de l´arxiduc Carles d´Àustria i en contra del duc Felip d´Anjou”. Que potser no caldria concretar que amaga el “finalment”?

Més qüestions: la Generalitat republicana –així, sense més detalls- “restaura l´antiga Generalitat? Es pot dir tranquil·lament que “com a resposta al gir conservador del règim republicà, Companys proclama l´Estat Català dins la República Federal Espanyola el 6 d´octubre” del 1934?

Quant a la llengua, es por parlar de l´èxit del mode d´immersió lingüística sense cap mena de matís polític, social o jurídic?

 

La temptació

Segons que sembla, la Generalitat –el Departament de Cultura, el Museu d´Història de Catalunya i alguns arxius, museus i biblioteques- estarien recollint documents de tota mena relacionats amb el “procés” com ara la ploma amb què Artur Mas va firmar la convocatòria de la consulta del 9-N, el manuscrit de la convocatòria del referèndum de l´1-O, escrits, relats de fets i experiències, fotografies, àudios, vídeos, missatges de mòbils, urnes, paperetes, vidres trencats o la porta d´accés al poliesportiu de Sant Julià de Ramis tal com va quedar després de la intervenció de la Policia Nacional l´1-0. Al respecte, s´ha creat una pàgina web. Tot plegat, per garantir la conservació i preservació de la memòria col·lectiva. La qüestió. El Museu d´Història de Catalunya –per ser més exactes, la Generalitat de Catalunya-, resistirà la temptació d´engreixar encara més el Metamuseu d´Història Nacional de Catalunya?

 

*

 

Miquel Porta Perales és escriptor.

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*Construcció i cansament a la Barcelona cultural

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons