Skip to content

Carles Giner – EN RESiDÈNCiA o com dessassignaturitzar la creació contemporània

[:ca]Fa poques setmanes, EN RESiDÈNCiA va ser objecte d’un reconeixement molt especial, com és el Premi ACCA d’Educació, atorgat per l’Associació Catalana de Crítics d’Art.

 

Des del 2009, l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i el Consorci d’Educació de Barcelona (CEB) desenvolupem “EN RESiDÈNCiA. Creadors als instituts de Barcelona”, un programa que introdueix la creació contemporània als centres públics d’educació secundària a través del contacte directe i continuat d’un creador (o col·lectiu de creadors) amb els estudiants.  EN RESiDÈNCiA, ideat en cooperació amb l’Associació A Bao A Qu, proposa als artistes que concebin una obra específicament pensada per ser duta a terme juntament amb un grup d’estudiants d’educació secundària obligatòria (ESO). Al llarg de tot el curs i dins l’horari lectiu, els alumnes participen en la seva concepció i realització.

Els creadors intervenen en els instituts com a autors, desenvolupant una obra pròpia, i la transmissió es dóna fonamentalment a través de la participació, el diàleg i el contacte directe amb l’obra i amb el seu creador. La reflexió i l’anàlisi també són parts molt importants del procés d’aprenentatge. Amb la finalitat de concretar-los i compartir-los s’han creat els blogs EN RESiDÈNCiA.

Les residències són comissariades i coordinades per sis equips de mediació, experts en les interseccions entre cultura i educació. A banda d’A Bao A Qu, realitzen aquesta funció mediadora l’Espai 13 (Fundació Joan Miró de Barcelona), Graner – Mercat de les Flors, Heliogàbal, MNAC i Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia.

El proper mes de setembre de 2017 s’iniciarà la novena edició d’EN RESiDÈNCiA, en la qual es realitzaran residències en quinze instituts de Barcelona, seleccionats per mitjà d’una convocatòria pública. D’aquesta manera, en aquests nou anys de trajectòria s’hauran realitzat setanta sis residències en trenta vuit instituts públics de la ciutat, bastant més de la meitat dels centres. La web ha esdevingut un bon arxiu de cada residència, un registre documental valuós, en la mesura que permet accedir a pràctiques i processos de creació contemporània caracteritzats sovint per la seva condició intangible i efímera.

Més enllà de les xifres i les definicions, a què contribueix EN RESiDÈNCiA? Quin impacte té en tots els agents que hi participen?

Dels objectius a  la descol·locació com a sistema.

EN RESiDÈNCiA té tres objectius explícits. El principal és posar en contacte la creació contemporània amb els adolescents. I, en relació a aquest, hi ha dos objectius més: vincular el sistema cultural i el sistema educatiu; i ser un programa transformador per a l’escola i, per extensió, a tots els agents que hi participen.

Són objectius ambiciosos, que es poden valorar de forma global (com a programa amb una trajectòria de nou edicions)  i, també, de forma individual, en relació a cada residència i a cada centre educatiu. Però aquests objectius s’assoleixen en la mesura que EN RESiDÈNCiA provoca una descol·locació sistemàtica.

Efectivament, cada vegada que s’inicia una residència es genera una descol·locació generalitzada, que opera com a part integrant del procés, que implica a tots els agents que hi participen i que s’allarga fins el final. Anem per parts.

Els creadors, per exemple, han de desenvolupar un procés de creació propi en un context que no és l’habitual. I han d’integrar la participació d’altres (alumnes, docents, mediadors) al llarg de tot el procés. Uns altres que no són espectadors, visitants o ajudants, sinó que són subjectes actius del procés de creació. I tenen veu pròpia, que exerceixen al llarg de tot el procés, on es produeixen negociacions, apropiacions i apoderaments, especialment en els moments de maduració final de la residència: aspectes molt sensibles, com la formalització final dels processos (en forma d’obres, peces o de presentacions), la seva denominació i la seva comunicació sorgeixen en un context de diàleg, no sempre fàcil.

Els alumnes també es descol·loquen en diversos sentits. La residència els exigeix que accentuïn diversos tipus de rols al llarg de tot un curs: pensar, escriure, fer recerca, interrogar, treballar en equip, observar, explicar, comunicar, manipular, construir, projectar, dissenyar, interpretar, documentar, registrar, avaluar són algunes de les pràctiques que habitualment estimula qualsevol residència.  I hem pogut comprovar que aquesta “descol·locació” estructural d’EN RESiDÈNCiA permet que es transformin els rols habituals de molts alumnes: emergeixen aptituds i capacitats poc conegudes, amagades. Per exemple, alumnes sovint etiquetats com a rudes o poc donats a l’escriptura es poden revelar com a poetes. O alumnes que, de sobte, deixen de ser invisibles per què poden mostrar habilitats tècniques (ja sigui amb eines de taller, ja sigui amb eines informàtiques, per exemple) i capacitats que els posen en valor en relació a la resta de companys i als docents. Es modifiquen els rols habituals i es trenquen etiquetes, també.

El mateix passa amb els professors participants. D’entrada, han d’incorporar un altre (o altres) adult a l’aula. Un altre adult que no és un professor. Toca, per tant, compartir el territori exclusiu amb un altre tipus d’agent i, com en el cas dels creadors i dels alumnes, modificant el rol habitual.

El professor té un paper clau en la residència: entre altres coses, ha de garantir que la residència encaixi en el currículum educatiu. Per tant, ha de fer possible que les pràctiques i les experiències desenvolupades al llarg de la residència connectin amb els aprenentatges, amb les competències que han d’assolir els alumnes. Vetlla, per tant, per maximitzar la dimensió educadora de la residència. I també ha de cercar les màximes complicitats amb la resta de docents del centre. Es demana als professors referents de les residències que construeixin aliances i complicitats amb la resta del centre, de manera que les residències s’expandeixin i multipliquen els seus efectes. Quan això passa es produeix un efecte contaminant, que encomana el centre i que permet percebre la dimensió transformadora d’EN RESiDÈNCiA. El professor, per tant, també és un agent dinamitzador clau, a l’interior de l’institut.

De l’assumpció de la incertesa i de l’alteritat

Però aquesta descol·locació també té a veure amb un altre element definitori d’EN RESiDÈNCiA: la instal·lació de la incertesa. Efectivament, amb la residència s’introdueix la incertesa com a variable fixa de qualsevol procés. Cap dels participants (alumnes, creadors, docents, mediadors) saben on aniran a parar. Només saben per on comencen i, a mida que va avançant la residència, van incorporant idees, recerques, documentació, pràctiques, visions, formalitzacions. La residència no té un final previsible, ni tampoc s’orienta necessàriament a la producció. L’objectiu és protagonitzar de forma conjunta els processos de creació contemporània, i en aquest context, la incertesa (i la seva gestió) és un dels factors quotidians.

L’autoria és un altre dels elements sensibles a gestionar. EN RESiDÈNCiA convida als creadors a que desenvolupin un procés propi, tan significatiu com qualsevol altre dels processos que pugui estar desenvolupant en paral·lel en altres marcs i situacions. Però és evident que, malgrat aquest manteniment de l’autoria, el seu desenvolupament al llarg de deu mesos en un marc col·lectiu, obliga els creadors a assumir la necessitat d’avançar conjuntament, de dialogar propostes, de negociar molts aspectes que normalment decidiria de forma unilateral. EN RESiDÈNCiA força a donar veu, subjectivitat, als adolescents que participen en aquests processos de creació. Només els sentiran com a propis si també els viuen i contribueixen a la seva evolució. I això també forma part de la incertesa a gestionar per part de creadors, docents i mediadors.

Incertesa, descol·locació generalitzada, negociació i recerca contribueixen a – tal com alguns pedagogs han destacat- desassignaturitzar l’escola, a desordenar-la. I per desordenar un entorn tan rígid com és l’escolar, EN RESiDÈNCiA comporta trencar la pauta temporal canònica (una assignatura= una hora de classe). EN RESiDÈNCiA obliga a programar sessions setmanals de dues hores seguides, amb presència dels docents i els creadors. Una mesura tan simple (però tan difícil de generalitzar) és en la base de la creació de l’atmosfera (el clima, si es vol) idònia per al desenvolupament dels processos de creació.

Una obra sorgida d’una residència de la quarta edició (2012-2103) exemplifica molts d’aquests elements. Es tracta de DESALUMNOLOGIA, creada per Luis Bisbe EN RESiDÈNCiA a l’Institut Doctor Puigvert, amb un grup d’alumnes de primer d’ESO i la professora Mercè Gaja. I, molt especialment, els textos llegits pels alumnes (i conservats en forma de publicació i de registre videogràfic), contenen una bona definició dels valors propis d’EN RESiDÈNCiA: deixar de ser alumnes, desassignaturitzar-se, prendre la paraula i obligar-se a pensar. Això és el que expressava, per exemple, l’Arnau, un dels alumnes de primer d’ESO que van participar en aquesta residència:

  • Sempre hem treballat amb les coses que existeixen, amb materials o objectes que hi ha a l’institut.
  • Però el nostre és un pupitre buit. Fa referència a l’absència de l’alumne, representa el contrari d’un alumne.
  • Per què Desalumnologia? A què us sona aquesta paraula?
  • L’hem composat amb el prefix des-, que significa absència de o contrari de, (com per exemple “desfer” o “desviar”) i el sufix –logia, que significa ciència o àmbit d’estudi (com per exemple biologia o tecnologia).
  • La nostra obra, per tant, té a veure amb deixar de ser alumnes, anar més enllà de ser un alumne.

 

Luis Bisbe_Desalumnologia

A què contribueix, per tant, EN RESiDÈNCiA? Fonamentalment, a canviar la mirada a tothom que hi participa.

En primer lloc, als alumnes: no només canvien la seva mirada sobre la creació contemporània, sinó que aprenen a tenir veu, a ser subjectes actius en processos vius i d’alta complexitat. Per això, cada vegada hi ha més instituts que prefereixen realitzar les residències amb els més joves (primer o segon d’ESO, amb dotze i tretze anys), malgrat que seria més senzill fer-les amb alumnes més grans. Aquests adolescents estaran dos o tres cursos més al centre, i el canvi de mirada operat pot contribuir a processos posteriors, d’enriquiment individual i col·lectiu.

Però també canvia la mirada als creadors: la residència és extensa, intensa i molt exigent. Connectar amb adolescents i fer-los partícips del procés de creació, de forma setmanal, obliga a extremar totes les habilitats (socials, comunicatives, professionals, relacionals, etc.). Tots els creadors acaben provocant la curiositat, l’atenció i el respecte dels joves participants, però no és una tasca senzilla. Obtenir el compromís dels adolescents obliga a un desplegament de totes aquestes capacitats, des del primer fins al darrer dia de la residència.

Tots els creadors que hi han participat coincideixen en destacar que la residència marca un abans i un després: en la seva mirada sobre els joves, sobre la institució educativa, sobre el valor de la tasca diària dels docents, sobre el paper de la creació contemporània en la construcció de ciutadania; en alguns casos, aquest canvi deixa rastres en la seva trajectòria posterior, com a professionals i com a creadors. No només en els seus centres d’interès com a creadors, sinó també en les formes de treballar.

Pels professors, la residència implica desenvolupar-se en un context diferent, que obliga a accentuar la seva funció d’agent clau en un procés complex. En aquest sentit, el binomi creador/docent és fonamental pel desplegament de cada residència. Una bona entesa entre un i altre és la base de l’efecte multiplicador de cada residència, que pot esdevenir un dispositiu per desenvolupar posteriors connexions de l’ institut amb el territori i el sistema cultural.

Pels mediadors, formar part d’EN RESiDÈNCiA implica ser part activa d’un mapa en construcció, com és el mapa de les interseccions entre el sistema cultural i l’educatiu a Barcelona. El desplegament de la seva funció connectora també comporta un “ocupar” una posició nova en aquestes interseccions. Igualment, EN RESiDÈNCiA esdevé també una oportunitat per treballar de forma diferent amb creadors, amb el professorat i amb les administracions públiques. Estem assistint a la consolidació d’un nou tipus d’agent cultural i educatiu, que llegeix la ciutat, els seus llocs i els seus centres culturals i que esdevé fonamental per processos de transformació a llarg termini.

EN RESiDÈNCiA també implica un aprenentatge de la reciprocitat i de la multilateralitat: la residència implica accés a la cultura, però també implica accés a l’educació. Com ja he dit anteriorment, la residència permet construir connexions entre ambdós sistemes. De la mateixa manera que s’acosta la cultura a l’escola, s’acosta l’educació al sistema cultural, en un context de bilateralitat, més propi del treball en xarxa que de la tradicional relació mercantil (escola com a proveïdora de públics dels centres culturals o centres culturals com a proveïdors d’activitats per a les escoles). De la mà del desenvolupament d’un procés de creació real, es construeix un nou marc de relació entre ambdós sistemes, contribuint a trencar relacions asimètriques, basades sovint en un model d’intercanvi desigual.

I, com no podia ser d’altra manera, EN RESiDÈNCiA també permet a les administracions (l’ICUB i el CEB, en aquest cas) un treball de cooperació, no només entre el sistema educatiu i el cultural, sinó de les pròpies administracions públiques amb “el tercer sector”. Els equips de mediació no són gestors del projecte, sinó quelcom més complex: es tracta d’un cas més proper a la co-producció o co-creació, que a una relació de serveis. La definició del programa, com ja s’ha dit, es va fer de forma conjunta entre ICUB, CEB i A Bao A Qu, durant tot un any previ (el 2008) i durant les tres primeres edicions (2009-2012), que –a posteriori- vam qualificar de pilot. Des de la quarta edició (2012-2013), el programa inicià un desplegament i una diversificació (de llenguatges artístics i, també, de fórmules i equips de mediació), que no haguessin estat possibles sense els quatre anys de co-creació previs. Des de la direcció del programa, les administracions hem vetllat pel seu desenvolupament, amb un rol impulsor  i facilitador; en una relació que poc s’assembla  a la de “client” – “proveïdor”, i que té més en comú amb una idea de ” co-“  aplicada a tots els conceptes que es vulgui pensar: co-operació, co-ordinació, co-gestió, co-producció, etc..

Caldria, però, finalitzar aquest text tornant a l’essència del programa: contribuir a una transformació dels adolescents en relació a la seva mirada sobre la creació contemporània. En aquest sentit, tornem a DESALUMNOLOGIA, de la mà de les paraules de Florència, alumna de primer d’ESO del Doctor Puigvert, al presentar públicament la residència:

“Des d’un pupitre normal veiem la classe, la pissarra, la professora o professor, la taula de la professora o el professor, la pantalla digital, etc.

Des del nostre pupitre, des de “Desalumnologia”, veiem tot el que hi ha fora, el paisatge a través de la finestra, el centre comercial, les muntanyes, les cases, el cel. La realitat exterior. La vida quotidiana. I com està molt alt, veiem molts llocs que encara no coneixem, on encara no hem estat mai.

Hem posat el pupitre al costat de la finestra, mirant cap a l’exterior, perquè representa que mirem cap al futur, cap a la llibertat, sense prohibicions.

Un pupitre penjat del sostre i del revés no és una cosa normal; fa pensar i això és el que volem. El nostre no és un pupitre normal, sinó que se surt de la norma. No fa cas de res, perquè està sol i penjat del sostre. Fins i tot infringeix les lleis de la gravetat.”

 

Deixar de ser alumnes -infringir inclús les lleis de la gravetat-, tornar a ser ciutadans culturalment actius, orgullosos d’exercir el dret a participar en la vida cultural de la ciutat, el dret cultural bàsic per excel·lència.

*

Carles Giner Camprubí és Co-director d’EN RESiDÈNCiA, Institut de Cultura de Barcelona

 [:es]Fa poques setmanes, EN RESiDÈNCiA va ser objecte d’un reconeixement molt especial, com és el Premi ACCA d’Educació, atorgat per l’Associació Catalana de Crítics d’Art.

 

Des del 2009, l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i el Consorci d’Educació de Barcelona (CEB) desenvolupem “EN RESiDÈNCiA. Creadors als instituts de Barcelona”, un programa que introdueix la creació contemporània als centres públics d’educació secundària a través del contacte directe i continuat d’un creador (o col·lectiu de creadors) amb els estudiants.  EN RESiDÈNCiA, ideat en cooperació amb l’Associació A Bao A Qu, proposa als artistes que concebin una obra específicament pensada per ser duta a terme juntament amb un grup d’estudiants d’educació secundària obligatòria (ESO). Al llarg de tot el curs i dins l’horari lectiu, els alumnes participen en la seva concepció i realització.

Els creadors intervenen en els instituts com a autors, desenvolupant una obra pròpia, i la transmissió es dóna fonamentalment a través de la participació, el diàleg i el contacte directe amb l’obra i amb el seu creador. La reflexió i l’anàlisi també són parts molt importants del procés d’aprenentatge. Amb la finalitat de concretar-los i compartir-los s’han creat els blogs EN RESiDÈNCiA.

Les residències són comissariades i coordinades per sis equips de mediació, experts en les interseccions entre cultura i educació. A banda d’A Bao A Qu, realitzen aquesta funció mediadora l’Espai 13 (Fundació Joan Miró de Barcelona), Graner – Mercat de les Flors, Heliogàbal, MNAC i Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia.

El proper mes de setembre de 2017 s’iniciarà la novena edició d’EN RESiDÈNCiA, en la qual es realitzaran residències en quinze instituts de Barcelona, seleccionats per mitjà d’una convocatòria pública. D’aquesta manera, en aquests nou anys de trajectòria s’hauran realitzat setanta sis residències en trenta vuit instituts públics de la ciutat, bastant més de la meitat dels centres. La web ha esdevingut un bon arxiu de cada residència, un registre documental valuós, en la mesura que permet accedir a pràctiques i processos de creació contemporània caracteritzats sovint per la seva condició intangible i efímera.

Més enllà de les xifres i les definicions, a què contribueix EN RESiDÈNCiA? Quin impacte té en tots els agents que hi participen?

Dels objectius a  la descol·locació com a sistema.

EN RESiDÈNCiA té tres objectius explícits. El principal és posar en contacte la creació contemporània amb els adolescents. I, en relació a aquest, hi ha dos objectius més: vincular el sistema cultural i el sistema educatiu; i ser un programa transformador per a l’escola i, per extensió, a tots els agents que hi participen.

Són objectius ambiciosos, que es poden valorar de forma global (com a programa amb una trajectòria de nou edicions)  i, també, de forma individual, en relació a cada residència i a cada centre educatiu. Però aquests objectius s’assoleixen en la mesura que EN RESiDÈNCiA provoca una descol·locació sistemàtica.

Efectivament, cada vegada que s’inicia una residència es genera una descol·locació generalitzada, que opera com a part integrant del procés, que implica a tots els agents que hi participen i que s’allarga fins el final. Anem per parts.

Els creadors, per exemple, han de desenvolupar un procés de creació propi en un context que no és l’habitual. I han d’integrar la participació d’altres (alumnes, docents, mediadors) al llarg de tot el procés. Uns altres que no són espectadors, visitants o ajudants, sinó que són subjectes actius del procés de creació. I tenen veu pròpia, que exerceixen al llarg de tot el procés, on es produeixen negociacions, apropiacions i apoderaments, especialment en els moments de maduració final de la residència: aspectes molt sensibles, com la formalització final dels processos (en forma d’obres, peces o de presentacions), la seva denominació i la seva comunicació sorgeixen en un context de diàleg, no sempre fàcil.

Els alumnes també es descol·loquen en diversos sentits. La residència els exigeix que accentuïn diversos tipus de rols al llarg de tot un curs: pensar, escriure, fer recerca, interrogar, treballar en equip, observar, explicar, comunicar, manipular, construir, projectar, dissenyar, interpretar, documentar, registrar, avaluar són algunes de les pràctiques que habitualment estimula qualsevol residència.  I hem pogut comprovar que aquesta “descol·locació” estructural d’EN RESiDÈNCiA permet que es transformin els rols habituals de molts alumnes: emergeixen aptituds i capacitats poc conegudes, amagades. Per exemple, alumnes sovint etiquetats com a rudes o poc donats a l’escriptura es poden revelar com a poetes. O alumnes que, de sobte, deixen de ser invisibles per què poden mostrar habilitats tècniques (ja sigui amb eines de taller, ja sigui amb eines informàtiques, per exemple) i capacitats que els posen en valor en relació a la resta de companys i als docents. Es modifiquen els rols habituals i es trenquen etiquetes, també.

El mateix passa amb els professors participants. D’entrada, han d’incorporar un altre (o altres) adult a l’aula. Un altre adult que no és un professor. Toca, per tant, compartir el territori exclusiu amb un altre tipus d’agent i, com en el cas dels creadors i dels alumnes, modificant el rol habitual.

El professor té un paper clau en la residència: entre altres coses, ha de garantir que la residència encaixi en el currículum educatiu. Per tant, ha de fer possible que les pràctiques i les experiències desenvolupades al llarg de la residència connectin amb els aprenentatges, amb les competències que han d’assolir els alumnes. Vetlla, per tant, per maximitzar la dimensió educadora de la residència. I també ha de cercar les màximes complicitats amb la resta de docents del centre. Es demana als professors referents de les residències que construeixin aliances i complicitats amb la resta del centre, de manera que les residències s’expandeixin i multipliquen els seus efectes. Quan això passa es produeix un efecte contaminant, que encomana el centre i que permet percebre la dimensió transformadora d’EN RESiDÈNCiA. El professor, per tant, també és un agent dinamitzador clau, a l’interior de l’institut.

De l’assumpció de la incertesa i de l’alteritat

Però aquesta descol·locació també té a veure amb un altre element definitori d’EN RESiDÈNCiA: la instal·lació de la incertesa. Efectivament, amb la residència s’introdueix la incertesa com a variable fixa de qualsevol procés. Cap dels participants (alumnes, creadors, docents, mediadors) saben on aniran a parar. Només saben per on comencen i, a mida que va avançant la residència, van incorporant idees, recerques, documentació, pràctiques, visions, formalitzacions. La residència no té un final previsible, ni tampoc s’orienta necessàriament a la producció. L’objectiu és protagonitzar de forma conjunta els processos de creació contemporània, i en aquest context, la incertesa (i la seva gestió) és un dels factors quotidians.

L’autoria és un altre dels elements sensibles a gestionar. EN RESiDÈNCiA convida als creadors a que desenvolupin un procés propi, tan significatiu com qualsevol altre dels processos que pugui estar desenvolupant en paral·lel en altres marcs i situacions. Però és evident que, malgrat aquest manteniment de l’autoria, el seu desenvolupament al llarg de deu mesos en un marc col·lectiu, obliga els creadors a assumir la necessitat d’avançar conjuntament, de dialogar propostes, de negociar molts aspectes que normalment decidiria de forma unilateral. EN RESiDÈNCiA força a donar veu, subjectivitat, als adolescents que participen en aquests processos de creació. Només els sentiran com a propis si també els viuen i contribueixen a la seva evolució. I això també forma part de la incertesa a gestionar per part de creadors, docents i mediadors.

Incertesa, descol·locació generalitzada, negociació i recerca contribueixen a – tal com alguns pedagogs han destacat- desassignaturitzar l’escola, a desordenar-la. I per desordenar un entorn tan rígid com és l’escolar, EN RESiDÈNCiA comporta trencar la pauta temporal canònica (una assignatura= una hora de classe). EN RESiDÈNCiA obliga a programar sessions setmanals de dues hores seguides, amb presència dels docents i els creadors. Una mesura tan simple (però tan difícil de generalitzar) és en la base de la creació de l’atmosfera (el clima, si es vol) idònia per al desenvolupament dels processos de creació.

Una obra sorgida d’una residència de la quarta edició (2012-2103) exemplifica molts d’aquests elements. Es tracta de DESALUMNOLOGIA, creada per Luis Bisbe EN RESiDÈNCiA a l’Institut Doctor Puigvert, amb un grup d’alumnes de primer d’ESO i la professora Mercè Gaja. I, molt especialment, els textos llegits pels alumnes (i conservats en forma de publicació i de registre videogràfic), contenen una bona definició dels valors propis d’EN RESiDÈNCiA: deixar de ser alumnes, desassignaturitzar-se, prendre la paraula i obligar-se a pensar. Això és el que expressava, per exemple, l’Arnau, un dels alumnes de primer d’ESO que van participar en aquesta residència:

  • Sempre hem treballat amb les coses que existeixen, amb materials o objectes que hi ha a l’institut.
  • Però el nostre és un pupitre buit. Fa referència a l’absència de l’alumne, representa el contrari d’un alumne.
  • Per què Desalumnologia? A què us sona aquesta paraula?
  • L’hem composat amb el prefix des-, que significa absència de o contrari de, (com per exemple “desfer” o “desviar”) i el sufix –logia, que significa ciència o àmbit d’estudi (com per exemple biologia o tecnologia).
  • La nostra obra, per tant, té a veure amb deixar de ser alumnes, anar més enllà de ser un alumne.

 

Luis Bisbe_Desalumnologia

A què contribueix, per tant, EN RESiDÈNCiA? Fonamentalment, a canviar la mirada a tothom que hi participa.

En primer lloc, als alumnes: no només canvien la seva mirada sobre la creació contemporània, sinó que aprenen a tenir veu, a ser subjectes actius en processos vius i d’alta complexitat. Per això, cada vegada hi ha més instituts que prefereixen realitzar les residències amb els més joves (primer o segon d’ESO, amb dotze i tretze anys), malgrat que seria més senzill fer-les amb alumnes més grans. Aquests adolescents estaran dos o tres cursos més al centre, i el canvi de mirada operat pot contribuir a processos posteriors, d’enriquiment individual i col·lectiu.

Però també canvia la mirada als creadors: la residència és extensa, intensa i molt exigent. Connectar amb adolescents i fer-los partícips del procés de creació, de forma setmanal, obliga a extremar totes les habilitats (socials, comunicatives, professionals, relacionals, etc.). Tots els creadors acaben provocant la curiositat, l’atenció i el respecte dels joves participants, però no és una tasca senzilla. Obtenir el compromís dels adolescents obliga a un desplegament de totes aquestes capacitats, des del primer fins al darrer dia de la residència.

Tots els creadors que hi han participat coincideixen en destacar que la residència marca un abans i un després: en la seva mirada sobre els joves, sobre la institució educativa, sobre el valor de la tasca diària dels docents, sobre el paper de la creació contemporània en la construcció de ciutadania; en alguns casos, aquest canvi deixa rastres en la seva trajectòria posterior, com a professionals i com a creadors. No només en els seus centres d’interès com a creadors, sinó també en les formes de treballar.

Pels professors, la residència implica desenvolupar-se en un context diferent, que obliga a accentuar la seva funció d’agent clau en un procés complex. En aquest sentit, el binomi creador/docent és fonamental pel desplegament de cada residència. Una bona entesa entre un i altre és la base de l’efecte multiplicador de cada residència, que pot esdevenir un dispositiu per desenvolupar posteriors connexions de l’ institut amb el territori i el sistema cultural.

Pels mediadors, formar part d’EN RESiDÈNCiA implica ser part activa d’un mapa en construcció, com és el mapa de les interseccions entre el sistema cultural i l’educatiu a Barcelona. El desplegament de la seva funció connectora també comporta un “ocupar” una posició nova en aquestes interseccions. Igualment, EN RESiDÈNCiA esdevé també una oportunitat per treballar de forma diferent amb creadors, amb el professorat i amb les administracions públiques. Estem assistint a la consolidació d’un nou tipus d’agent cultural i educatiu, que llegeix la ciutat, els seus llocs i els seus centres culturals i que esdevé fonamental per processos de transformació a llarg termini.

EN RESiDÈNCiA també implica un aprenentatge de la reciprocitat i de la multilateralitat: la residència implica accés a la cultura, però també implica accés a l’educació. Com ja he dit anteriorment, la residència permet construir connexions entre ambdós sistemes. De la mateixa manera que s’acosta la cultura a l’escola, s’acosta l’educació al sistema cultural, en un context de bilateralitat, més propi del treball en xarxa que de la tradicional relació mercantil (escola com a proveïdora de públics dels centres culturals o centres culturals com a proveïdors d’activitats per a les escoles). De la mà del desenvolupament d’un procés de creació real, es construeix un nou marc de relació entre ambdós sistemes, contribuint a trencar relacions asimètriques, basades sovint en un model d’intercanvi desigual.

I, com no podia ser d’altra manera, EN RESiDÈNCiA també permet a les administracions (l’ICUB i el CEB, en aquest cas) un treball de cooperació, no només entre el sistema educatiu i el cultural, sinó de les pròpies administracions públiques amb “el tercer sector”. Els equips de mediació no són gestors del projecte, sinó quelcom més complex: es tracta d’un cas més proper a la co-producció o co-creació, que a una relació de serveis. La definició del programa, com ja s’ha dit, es va fer de forma conjunta entre ICUB, CEB i A Bao A Qu, durant tot un any previ (el 2008) i durant les tres primeres edicions (2009-2012), que –a posteriori- vam qualificar de pilot. Des de la quarta edició (2012-2013), el programa inicià un desplegament i una diversificació (de llenguatges artístics i, també, de fórmules i equips de mediació), que no haguessin estat possibles sense els quatre anys de co-creació previs. Des de la direcció del programa, les administracions hem vetllat pel seu desenvolupament, amb un rol impulsor  i facilitador; en una relació que poc s’assembla  a la de “client” – “proveïdor”, i que té més en comú amb una idea de ” co-“  aplicada a tots els conceptes que es vulgui pensar: co-operació, co-ordinació, co-gestió, co-producció, etc..

Caldria, però, finalitzar aquest text tornant a l’essència del programa: contribuir a una transformació dels adolescents en relació a la seva mirada sobre la creació contemporània. En aquest sentit, tornem a DESALUMNOLOGIA, de la mà de les paraules de Florència, alumna de primer d’ESO del Doctor Puigvert, al presentar públicament la residència:

“Des d’un pupitre normal veiem la classe, la pissarra, la professora o professor, la taula de la professora o el professor, la pantalla digital, etc.

Des del nostre pupitre, des de “Desalumnologia”, veiem tot el que hi ha fora, el paisatge a través de la finestra, el centre comercial, les muntanyes, les cases, el cel. La realitat exterior. La vida quotidiana. I com està molt alt, veiem molts llocs que encara no coneixem, on encara no hem estat mai.

Hem posat el pupitre al costat de la finestra, mirant cap a l’exterior, perquè representa que mirem cap al futur, cap a la llibertat, sense prohibicions.

Un pupitre penjat del sostre i del revés no és una cosa normal; fa pensar i això és el que volem. El nostre no és un pupitre normal, sinó que se surt de la norma. No fa cas de res, perquè està sol i penjat del sostre. Fins i tot infringeix les lleis de la gravetat.”

Deixar de ser alumnes -infringir inclús les lleis de la gravetat-, tornar a ser ciutadans culturalment actius, orgullosos d’exercir el dret a participar en la vida cultural de la ciutat, el dret cultural bàsic per excel·lència.

*

Carles Giner Camprubí és Co-director d’EN RESiDÈNCiA, Institut de Cultura de Barcelona

 [:en]Fa poques setmanes, EN RESiDÈNCiA va ser objecte d’un reconeixement molt especial, com és el Premi ACCA d’Educació, atorgat per l’Associació Catalana de Crítics d’Art.

 

Des del 2009, l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i el Consorci d’Educació de Barcelona (CEB) desenvolupem “EN RESiDÈNCiA. Creadors als instituts de Barcelona”, un programa que introdueix la creació contemporània als centres públics d’educació secundària a través del contacte directe i continuat d’un creador (o col·lectiu de creadors) amb els estudiants.  EN RESiDÈNCiA, ideat en cooperació amb l’Associació A Bao A Qu, proposa als artistes que concebin una obra específicament pensada per ser duta a terme juntament amb un grup d’estudiants d’educació secundària obligatòria (ESO). Al llarg de tot el curs i dins l’horari lectiu, els alumnes participen en la seva concepció i realització.

Els creadors intervenen en els instituts com a autors, desenvolupant una obra pròpia, i la transmissió es dóna fonamentalment a través de la participació, el diàleg i el contacte directe amb l’obra i amb el seu creador. La reflexió i l’anàlisi també són parts molt importants del procés d’aprenentatge. Amb la finalitat de concretar-los i compartir-los s’han creat els blogs EN RESiDÈNCiA.

Les residències són comissariades i coordinades per sis equips de mediació, experts en les interseccions entre cultura i educació. A banda d’A Bao A Qu, realitzen aquesta funció mediadora l’Espai 13 (Fundació Joan Miró de Barcelona), Graner – Mercat de les Flors, Heliogàbal, MNAC i Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia.

El proper mes de setembre de 2017 s’iniciarà la novena edició d’EN RESiDÈNCiA, en la qual es realitzaran residències en quinze instituts de Barcelona, seleccionats per mitjà d’una convocatòria pública. D’aquesta manera, en aquests nou anys de trajectòria s’hauran realitzat setanta sis residències en trenta vuit instituts públics de la ciutat, bastant més de la meitat dels centres. La web ha esdevingut un bon arxiu de cada residència, un registre documental valuós, en la mesura que permet accedir a pràctiques i processos de creació contemporània caracteritzats sovint per la seva condició intangible i efímera.

Més enllà de les xifres i les definicions, a què contribueix EN RESiDÈNCiA? Quin impacte té en tots els agents que hi participen?

Dels objectius a  la descol·locació com a sistema.

EN RESiDÈNCiA té tres objectius explícits. El principal és posar en contacte la creació contemporània amb els adolescents. I, en relació a aquest, hi ha dos objectius més: vincular el sistema cultural i el sistema educatiu; i ser un programa transformador per a l’escola i, per extensió, a tots els agents que hi participen.

Són objectius ambiciosos, que es poden valorar de forma global (com a programa amb una trajectòria de nou edicions)  i, també, de forma individual, en relació a cada residència i a cada centre educatiu. Però aquests objectius s’assoleixen en la mesura que EN RESiDÈNCiA provoca una descol·locació sistemàtica.

Efectivament, cada vegada que s’inicia una residència es genera una descol·locació generalitzada, que opera com a part integrant del procés, que implica a tots els agents que hi participen i que s’allarga fins el final. Anem per parts.

Els creadors, per exemple, han de desenvolupar un procés de creació propi en un context que no és l’habitual. I han d’integrar la participació d’altres (alumnes, docents, mediadors) al llarg de tot el procés. Uns altres que no són espectadors, visitants o ajudants, sinó que són subjectes actius del procés de creació. I tenen veu pròpia, que exerceixen al llarg de tot el procés, on es produeixen negociacions, apropiacions i apoderaments, especialment en els moments de maduració final de la residència: aspectes molt sensibles, com la formalització final dels processos (en forma d’obres, peces o de presentacions), la seva denominació i la seva comunicació sorgeixen en un context de diàleg, no sempre fàcil.

Els alumnes també es descol·loquen en diversos sentits. La residència els exigeix que accentuïn diversos tipus de rols al llarg de tot un curs: pensar, escriure, fer recerca, interrogar, treballar en equip, observar, explicar, comunicar, manipular, construir, projectar, dissenyar, interpretar, documentar, registrar, avaluar són algunes de les pràctiques que habitualment estimula qualsevol residència.  I hem pogut comprovar que aquesta “descol·locació” estructural d’EN RESiDÈNCiA permet que es transformin els rols habituals de molts alumnes: emergeixen aptituds i capacitats poc conegudes, amagades. Per exemple, alumnes sovint etiquetats com a rudes o poc donats a l’escriptura es poden revelar com a poetes. O alumnes que, de sobte, deixen de ser invisibles per què poden mostrar habilitats tècniques (ja sigui amb eines de taller, ja sigui amb eines informàtiques, per exemple) i capacitats que els posen en valor en relació a la resta de companys i als docents. Es modifiquen els rols habituals i es trenquen etiquetes, també.

El mateix passa amb els professors participants. D’entrada, han d’incorporar un altre (o altres) adult a l’aula. Un altre adult que no és un professor. Toca, per tant, compartir el territori exclusiu amb un altre tipus d’agent i, com en el cas dels creadors i dels alumnes, modificant el rol habitual.

El professor té un paper clau en la residència: entre altres coses, ha de garantir que la residència encaixi en el currículum educatiu. Per tant, ha de fer possible que les pràctiques i les experiències desenvolupades al llarg de la residència connectin amb els aprenentatges, amb les competències que han d’assolir els alumnes. Vetlla, per tant, per maximitzar la dimensió educadora de la residència. I també ha de cercar les màximes complicitats amb la resta de docents del centre. Es demana als professors referents de les residències que construeixin aliances i complicitats amb la resta del centre, de manera que les residències s’expandeixin i multipliquen els seus efectes. Quan això passa es produeix un efecte contaminant, que encomana el centre i que permet percebre la dimensió transformadora d’EN RESiDÈNCiA. El professor, per tant, també és un agent dinamitzador clau, a l’interior de l’institut.

De l’assumpció de la incertesa i de l’alteritat

Però aquesta descol·locació també té a veure amb un altre element definitori d’EN RESiDÈNCiA: la instal·lació de la incertesa. Efectivament, amb la residència s’introdueix la incertesa com a variable fixa de qualsevol procés. Cap dels participants (alumnes, creadors, docents, mediadors) saben on aniran a parar. Només saben per on comencen i, a mida que va avançant la residència, van incorporant idees, recerques, documentació, pràctiques, visions, formalitzacions. La residència no té un final previsible, ni tampoc s’orienta necessàriament a la producció. L’objectiu és protagonitzar de forma conjunta els processos de creació contemporània, i en aquest context, la incertesa (i la seva gestió) és un dels factors quotidians.

L’autoria és un altre dels elements sensibles a gestionar. EN RESiDÈNCiA convida als creadors a que desenvolupin un procés propi, tan significatiu com qualsevol altre dels processos que pugui estar desenvolupant en paral·lel en altres marcs i situacions. Però és evident que, malgrat aquest manteniment de l’autoria, el seu desenvolupament al llarg de deu mesos en un marc col·lectiu, obliga els creadors a assumir la necessitat d’avançar conjuntament, de dialogar propostes, de negociar molts aspectes que normalment decidiria de forma unilateral. EN RESiDÈNCiA força a donar veu, subjectivitat, als adolescents que participen en aquests processos de creació. Només els sentiran com a propis si també els viuen i contribueixen a la seva evolució. I això també forma part de la incertesa a gestionar per part de creadors, docents i mediadors.

Incertesa, descol·locació generalitzada, negociació i recerca contribueixen a – tal com alguns pedagogs han destacat- desassignaturitzar l’escola, a desordenar-la. I per desordenar un entorn tan rígid com és l’escolar, EN RESiDÈNCiA comporta trencar la pauta temporal canònica (una assignatura= una hora de classe). EN RESiDÈNCiA obliga a programar sessions setmanals de dues hores seguides, amb presència dels docents i els creadors. Una mesura tan simple (però tan difícil de generalitzar) és en la base de la creació de l’atmosfera (el clima, si es vol) idònia per al desenvolupament dels processos de creació.

Una obra sorgida d’una residència de la quarta edició (2012-2103) exemplifica molts d’aquests elements. Es tracta de DESALUMNOLOGIA, creada per Luis Bisbe EN RESiDÈNCiA a l’Institut Doctor Puigvert, amb un grup d’alumnes de primer d’ESO i la professora Mercè Gaja. I, molt especialment, els textos llegits pels alumnes (i conservats en forma de publicació i de registre videogràfic), contenen una bona definició dels valors propis d’EN RESiDÈNCiA: deixar de ser alumnes, desassignaturitzar-se, prendre la paraula i obligar-se a pensar. Això és el que expressava, per exemple, l’Arnau, un dels alumnes de primer d’ESO que van participar en aquesta residència:

  • Sempre hem treballat amb les coses que existeixen, amb materials o objectes que hi ha a l’institut.
  • Però el nostre és un pupitre buit. Fa referència a l’absència de l’alumne, representa el contrari d’un alumne.
  • Per què Desalumnologia? A què us sona aquesta paraula?
  • L’hem composat amb el prefix des-, que significa absència de o contrari de, (com per exemple “desfer” o “desviar”) i el sufix –logia, que significa ciència o àmbit d’estudi (com per exemple biologia o tecnologia).
  • La nostra obra, per tant, té a veure amb deixar de ser alumnes, anar més enllà de ser un alumne.

 

Luis Bisbe_Desalumnologia

A què contribueix, per tant, EN RESiDÈNCiA? Fonamentalment, a canviar la mirada a tothom que hi participa.

En primer lloc, als alumnes: no només canvien la seva mirada sobre la creació contemporània, sinó que aprenen a tenir veu, a ser subjectes actius en processos vius i d’alta complexitat. Per això, cada vegada hi ha més instituts que prefereixen realitzar les residències amb els més joves (primer o segon d’ESO, amb dotze i tretze anys), malgrat que seria més senzill fer-les amb alumnes més grans. Aquests adolescents estaran dos o tres cursos més al centre, i el canvi de mirada operat pot contribuir a processos posteriors, d’enriquiment individual i col·lectiu.

Però també canvia la mirada als creadors: la residència és extensa, intensa i molt exigent. Connectar amb adolescents i fer-los partícips del procés de creació, de forma setmanal, obliga a extremar totes les habilitats (socials, comunicatives, professionals, relacionals, etc.). Tots els creadors acaben provocant la curiositat, l’atenció i el respecte dels joves participants, però no és una tasca senzilla. Obtenir el compromís dels adolescents obliga a un desplegament de totes aquestes capacitats, des del primer fins al darrer dia de la residència.

Tots els creadors que hi han participat coincideixen en destacar que la residència marca un abans i un després: en la seva mirada sobre els joves, sobre la institució educativa, sobre el valor de la tasca diària dels docents, sobre el paper de la creació contemporània en la construcció de ciutadania; en alguns casos, aquest canvi deixa rastres en la seva trajectòria posterior, com a professionals i com a creadors. No només en els seus centres d’interès com a creadors, sinó també en les formes de treballar.

Pels professors, la residència implica desenvolupar-se en un context diferent, que obliga a accentuar la seva funció d’agent clau en un procés complex. En aquest sentit, el binomi creador/docent és fonamental pel desplegament de cada residència. Una bona entesa entre un i altre és la base de l’efecte multiplicador de cada residència, que pot esdevenir un dispositiu per desenvolupar posteriors connexions de l’ institut amb el territori i el sistema cultural.

Pels mediadors, formar part d’EN RESiDÈNCiA implica ser part activa d’un mapa en construcció, com és el mapa de les interseccions entre el sistema cultural i l’educatiu a Barcelona. El desplegament de la seva funció connectora també comporta un “ocupar” una posició nova en aquestes interseccions. Igualment, EN RESiDÈNCiA esdevé també una oportunitat per treballar de forma diferent amb creadors, amb el professorat i amb les administracions públiques. Estem assistint a la consolidació d’un nou tipus d’agent cultural i educatiu, que llegeix la ciutat, els seus llocs i els seus centres culturals i que esdevé fonamental per processos de transformació a llarg termini.

EN RESiDÈNCiA també implica un aprenentatge de la reciprocitat i de la multilateralitat: la residència implica accés a la cultura, però també implica accés a l’educació. Com ja he dit anteriorment, la residència permet construir connexions entre ambdós sistemes. De la mateixa manera que s’acosta la cultura a l’escola, s’acosta l’educació al sistema cultural, en un context de bilateralitat, més propi del treball en xarxa que de la tradicional relació mercantil (escola com a proveïdora de públics dels centres culturals o centres culturals com a proveïdors d’activitats per a les escoles). De la mà del desenvolupament d’un procés de creació real, es construeix un nou marc de relació entre ambdós sistemes, contribuint a trencar relacions asimètriques, basades sovint en un model d’intercanvi desigual.

I, com no podia ser d’altra manera, EN RESiDÈNCiA també permet a les administracions (l’ICUB i el CEB, en aquest cas) un treball de cooperació, no només entre el sistema educatiu i el cultural, sinó de les pròpies administracions públiques amb “el tercer sector”. Els equips de mediació no són gestors del projecte, sinó quelcom més complex: es tracta d’un cas més proper a la co-producció o co-creació, que a una relació de serveis. La definició del programa, com ja s’ha dit, es va fer de forma conjunta entre ICUB, CEB i A Bao A Qu, durant tot un any previ (el 2008) i durant les tres primeres edicions (2009-2012), que –a posteriori- vam qualificar de pilot. Des de la quarta edició (2012-2013), el programa inicià un desplegament i una diversificació (de llenguatges artístics i, també, de fórmules i equips de mediació), que no haguessin estat possibles sense els quatre anys de co-creació previs. Des de la direcció del programa, les administracions hem vetllat pel seu desenvolupament, amb un rol impulsor  i facilitador; en una relació que poc s’assembla  a la de “client” – “proveïdor”, i que té més en comú amb una idea de ” co-“  aplicada a tots els conceptes que es vulgui pensar: co-operació, co-ordinació, co-gestió, co-producció, etc..

Caldria, però, finalitzar aquest text tornant a l’essència del programa: contribuir a una transformació dels adolescents en relació a la seva mirada sobre la creació contemporània. En aquest sentit, tornem a DESALUMNOLOGIA, de la mà de les paraules de Florència, alumna de primer d’ESO del Doctor Puigvert, al presentar públicament la residència:

“Des d’un pupitre normal veiem la classe, la pissarra, la professora o professor, la taula de la professora o el professor, la pantalla digital, etc.

Des del nostre pupitre, des de “Desalumnologia”, veiem tot el que hi ha fora, el paisatge a través de la finestra, el centre comercial, les muntanyes, les cases, el cel. La realitat exterior. La vida quotidiana. I com està molt alt, veiem molts llocs que encara no coneixem, on encara no hem estat mai.

Hem posat el pupitre al costat de la finestra, mirant cap a l’exterior, perquè representa que mirem cap al futur, cap a la llibertat, sense prohibicions.

Un pupitre penjat del sostre i del revés no és una cosa normal; fa pensar i això és el que volem. El nostre no és un pupitre normal, sinó que se surt de la norma. No fa cas de res, perquè està sol i penjat del sostre. Fins i tot infringeix les lleis de la gravetat.”

Deixar de ser alumnes -infringir inclús les lleis de la gravetat-, tornar a ser ciutadans culturalment actius, orgullosos d’exercir el dret a participar en la vida cultural de la ciutat, el dret cultural bàsic per excel·lència.

*

Carles Giner Camprubí és Co-director d’EN RESiDÈNCiA, Institut de Cultura de Barcelona

 [:]

Published inARTICLES DE TOTS ELS CICLES
Simple Share Buttons