Skip to content

Miquel Porta Perales – Cinc notes, dos autors i dues cites sobre el terrorisme islàmic

Pau

La millor resposta la pau

(Pancartes de la manifestació de rebuig del terrorisme del 26 d´agost a la ciutat de Barcelona)

 

Notes

Que ningú no busqui les causes del terrorisme islàmic, perquè no existeixen. “Què haurem fet malament per a que…?” Res. Què hem de fer per ser atractius a aquells que…?” Res. Ni les raons socials, ni la discriminació laboral, ni les condicions econòmiques, ni l´assumpte de la identiat, ni la frustració, ni la falta d´integració -però, si estaven integrats!- explica el fenòmen. Acceptar causes equival a explicar, entendre o justificar fets. Quan assumirem que hi ha grups de persones que no volen integrar-se, ni volen formar part d´un projecte compartit i que, instal·lats en el seu món, practiquen una violència endèmica? Una violència que no és una anècdota, sinó una categoria. El terrorisme islàmic no és el resultat d´un problema. El terrorisme islàmic és el problema.

El terrorisme islàmic és una psicopatologia endògena que s´alimenta a si mateixa amb l´odi a la societat democràtica, la modernitat occidental i els seus valors. Entre d´altres: la llibertat, l´individualisme, el laicisme, la tolerància, la separació entre Església i Estat, la divisió de poders o la igaultat de sexes. En definitiva, la societat oberta.

El terrorisme islàmic està dotat d´una particular hybris destructiva, farcida d´elements telúrics, que genera una mística venjadora -la obediència cega, la violència com a camí de perfecció i la glorificació del suïcidi entès com a martiri- que divinitza i ritualitza un comportament criminal que no té en compte els costos -propis i aliens-, perquè entén que el Mal prové d´un Infidel o Renegat que cal exterminar.

El terrorisme islàmic ha declarat la guerra -difusa, mol·lecular, informal, sense trinxeres, sense fronteres- a Occident. Les guerres es guanyen o es perden. Occident no pot perdre aquesta guerra.

Diuen: “No tenim por”. Asseguren: “Barcelona, ciutat de pau”. Eslògans propis d´una societat acomodada, mimada i sobreprotegida que necessita madurar i endurir-se. No es pot viure i sobreviure com si res no hagués passat i como si no pugués tornar a passar. La guerra contra el terrorisme islàmic no es guanya amb “solidaritat, convivència, llibertat i respecte”. Ni afirmant que “Catalunya és un país de pau”. Ni amb whatsapps, bones intencions, comunicats, declaracions, concentracions i manifestacions. L´infern, malgrat les teories dels desradicalitzadors que parlant “d´intel·ligència estratègica” i “reversió intel·lectual”, està empedreït de bones intencions. Ciceró: “existint dues maneres de combatir, basada una en la discusió, i l´altra en la força, s´ha de recòrrer a la segona quan no sigui possible usar la primera”. En defensa de la vida i la Civilització Occidental. Sí, estic defensant -oblidem-nos de l´antioccidentalisme infantiloide i vergonyant: Occident contra Occident- la Civilització Occidental. Fora ingenuïtats. O és que la llibertat i la pau digne -no la del cementiri o la del zoològic- no tenen un preu? Els Estats de la Unió Europea -la pròpia Unió Europea- han d´asssumir -talment com la ciutadania europea- els reptes, costos i consqüències que això implica. Si no hi anem, ells vindran. De  fet, ja són aquí. Entre nosaltres.

Bruce Ackerman

Les mesures d´excepció per combatre el terrorisme han posat d´actualitat el dilema entre seguretat i llibertat. Dues opinions contraposades: la dels que creuen que la lesgislació d´excepció limita els drets i les llibertats en benefici de l´interès governamental; la dels que pensen que la defensa de la democràcia admet cert grau de violència estructural. En aquest context, Bruce Ackerman (Antes de que nos ataquen de nuevo. La defensa de las libertades en tiempos de terrorismo, 2007) brinda una alternativa. El jurista no es preocupa tant de garantir la seguretat davant  el terrorisme, sinó d´evitar que les mesures preses per prevenir-lo o combatir-lo qüestionin la pròpia democràcia al propiciar una deriva autoritària del sistema. Bruce Ackerman reclama una constitució d´excepció que autoritzi mesures temporals que permetin perseguir el terrorisme una vegada hagi tingut lloc un primer atemptat greu. Entre aquestes mesures cal destacar que el President sols pugui declarar l´estat d´excepció durant un període limitat de temps, que sigui el Congrés qui el prorrogui, que durant l´estat d´excepció els serveis de seguretat acumulin poders extraordinaris que els facultin per efectuar retencions i detencions preventives de sospitosos, que si aquests són alliberats sense càrrecs seran degudament compensats per l´Estat. En tot cas, l´estat d´excepció, per a que no suposi cap dany permanent a les llibertats y drets fonamentales, ha d´incorporar els frens i contrapesos suficients per a corregir qualsevol abús de poder.

Michael Ignatieff

L´emergència del terrorisme global planteja una qüestió que la societat liberal ha de respondre amb urgència. Quins mals menors pot acceptar una societat quan s´enfronta a al mal major de la seva destrucció? Aquesta és la pregunta que vol respondre Mihael Ignatieff a El mal menorÉtica y política en una era de terror (2005). Pel nostre autor, la derrota del terrorisme requereix un cert grau de violència. I pot requerir també coacció, engany, secret, violació de drets i guerra preventiva. És lícit el mal menor? L´autor sosté que, en certes ocasions perfectament tipificades, amb el concurs d´un seguit de mesures i garanties correctores, el dret ha d´adaptar-se a la seguretat. Michael Ignatieff rebutja l´angelisme i la irresponsabilitat dels que afirmen que el terrorisme pot ser vençut gràcies al diàleg  o el pacte. Un realista que percep la naturalesa i abast de l´amenaça  terrorista, que creu que la democràcia té dret a la legítima defensa, que entèn que les decisions polítiques no poden guiar-se exclusivament per la moral de la conseqüència. És dur, però potser és així.

Cites

Hans Magnus Enzensberger: “S´aparta dels altres, es torna invisible, posa atenció en la seva  quimera, concentra les seves energies i espera la seva hora” (El perdedor radical, 2007)

Manuel Valls: “Hem entrat, amb la violència més absoluta, en una nova època. Davant de nosaltres: un totalitarisme islamista que ha jurat posar-nos de genolls, de fer regnar el terror i el caos, d´abatre els valors democràtics i universals de llibertat, igualtat i fraternitat” (L´Exigence, 2016)

Miquel Porta Perales és escriptor.

Published inARTICLES DE TOTS ELS CICLES

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons