Skip to content

Philippe Dagen i Clarisse Fabre – El geni francés, entre la importació i l’exportació

Original Le Monde

Article publicat a Le Monde, 26.III.2017

Emmanuel Macron ha guanyat les eleccions presidencials franceses i governararà un estat que es pren seriosament el fet cultural.

Des de Hänsel* i Gretel* hem cregut oportú aprofundir en un debat que posa la cultura com un element clau en el procés electoral francés, i que d’alguna manera, també podríem traslladar a casa.

*

Emmanuel Macron va crear polèmica quan es va referir a una «cultura a França» en lloc d’una «cultura francesa». I ha estat l’única polèmica en el terreny cultural, si bé hi ha d’altres temes, com la francofonia, que divideixen els candidats de les presidencials.

La cultura francesa no com a tema de dissertació sinó com a batalla política. Mentre que a la cultura li costa (eufemisme) imposar-se en la campanya presidencial, cal agrair a Emmanuel Macron que hagi suscitat la que, fins ara, és l’única polèmica en la matèria. El 4 de febrer, durant un discurs a Lió, el candidat d’En Marche! va declarar: «No és que existeixi una cultura francesa, sinó una cultura a França, i és diversa i és múltiple». L’únic que se n’ha retingut és la primera part, que ha causat enceses protestes per part del Front Nacional i dels republicans. La intenció de Macron era denunciar tota exclusió patida per «determinats escriptors, determinats músics o determinats artistes amb l’excusa que venen de fora». Però fou una gran ocasió per denunciar l’«universalisme» de l’antic banquer.

«Massa, costa massa defensar Descartes, Molière, Victor Hugo, Proust… És molt més fàcil ficar totes les cultures a la cassola per fondre la identitat de França…», s’exclamà François Fillon durant un discurs, el 16 de febrer, a Compiègne (Oise). «És clar, un compte bancari no ha escrit mai Els miserables, ni la borsa, Germinal», va escriure a Twitter el diputat del Gard Gilbert Collard (vinculat amb el FN). Quant a Christine Boutin, consellera del departament d’Yvelines i propera als catòlics tradicionalistes, reproduïa a Twitter el hashtag «defensa la teva cultura francesa davant de Macron», tot recalcant la història de França, els seus pintors i la seva gastronomia.

No es tracta d’un discurs nou. La nostàlgia pel prestigi perdut i la condemna de l’universalisme obsessionen els intel·lectuals conservadors francesos. L’acadèmic Marc Fumaroli és el portaveu d’aquesta tendència, que va sorgir a la dècada de 1990. Va escriure Quand l’Europe parlait français [Cuando Europa hablaba francés, Acantilado] el 2001, i el 2009 va publicar Paris-New York et retour. Voyage dans les arts et les images [París-Nueva York-París. Viaje al mundo de las artes y de las imágenes, Acantilado], on carrega amb violència contra una modernitat americana que no seria sinó vulgaritat i màrqueting.

Des d’aleshores, Macron ha mirat d’aclarir els malentesos. El 17 de març, durant el seu desplaçament a Reims (Marne), va condemnar primer el multiculturalisme i va subratllar que, a França, hi ha «cultures que es combinen, que no es confonen i que no pretenen fer-ho». Paral·lelament, denuncià el concepte d’«identitat nacional» definida en funció del «territori» i del «llinatge»: «Imatge rància i desfasada». Plantejat aquest rebuig, com cal caracteritzar tal «cultura a França»? Mitjançant la llengua, per començar, que uneix «el bell idioma de l’Acadèmia amb els idiomes extrets dels dialectes, d’aquelles llengües vernacles que França, en la seva diversitat, sempre ha tingut la intel·ligència de reconèixer i saber entrellaçar». A continuació, mitjançant l’acollida i la trobada, amb exemples que van dels «genis italians del Renaixement convidats per Francesc I» fins a Soutine, Modigliani o Picasso. I Macron cita Brancusi: «En art, no hi ha estrangers.» Entre els qui li donen suport hi ha l’ex ministre de cultura Jean-Jacques Aillagon, que afegeix un tercer element: «La cultura crítica, la pràctica del dubte, l’hàbit de les discussions que fan avançar el pensament. Aquesta capacitat de criticar es inseparable de la capacitat d’acollir.»

El francès, una aposta

A les oficines de Benoît Hamon, no pensen cedir: «Fillon té por quan diu que existeix una cultura francesa des de Clodoveu. I Macron té por quan diu que no existeix una cultura francesa», considera el conseller de París Frédéric Hocquard (PS), que encapçala el projecte cultural juntament amb el diputat socialista Patrick Bloche. «Existeix una cultura francesa, i molt específica, que no es basa tan sols a negar que la cultura sigui una mercaderia. L’especificitat és que França s’ha proveït d’unes eines úniques per sostenir la cultura, fins i tot a l’estranger. És per això que França és el primer coproductor mundial de pel·lícules. Són anys de política pública, i darrere es construeix un públic.»

A l’entorn de François Fillon, l’alcalde de Cannes, David Lisnard (LR), ironitza sobre els arranjaments de Macron: «Amb ell, no saps mai a quin discurs referir-te per entendre el seu pensament: sempre va canviant…»

Coincidència: el tema ha tornat en acabar la Setmana de la Llengua Francesa i de la Francofonia, el 2 de març. La paraula «francofonia» es federativa, però els candidats no li donen aquest sentit. L’aposta no és poca cosa: l’espai francòfon, que avui compta 274 milions de persones, n’hauria de reunir més de 700 milions el 2050, en bona part degut a la demografia africana. El francès és la cinquena llengua, per darrere del mandarí, l’anglès, l’espanyol i l’àrab; a més, és la tercera llengua a l’hora de fer negocis, per darrere de l’anglès i del xinès. ¿Es tracta de valorar-la per fer-ne un «escut» o, al contrari, per fer-ne un instrument de diàleg? «L’aprenentatge de la llengua ha de ser com un santuari. Aquest impuls de la francofonia esdevindrà una forta aposta de les polítiques culturals durant la propera dècada», pronostica David Lisnard des del bàndol republicà.

Segons Benoît Hamon, la llengua francesa ha de ser «un estri per compartir i un vincle entre el Nord i el Sud». El candidat socialista vol crear un centre dedicat a ella ―un pavelló, un palau…―, segons el model del Museu de la Llengua Portuguesa de São Paulo, on aquesta es presenta com un espai viu, amb la seva història, la seva evolució contínua i els seus veïnatges amb altres llengües. «Benoît Hamon vol que es ratifiqui l’estatut de les llengües regionals i de dialectes com el crioll», continua Frédéric Hocquard.

Pel que fa a l’equip de la França insubmisa, lamenta que les «elits» hagin abandonat el francès. «Ens va entristir una mica veure aquell eslògan en anglès damunt de la torre Eiffel, “Made for Sharing” [Fet per a compartir], el 3 de febrer, amb l’objectiu de promoure la candidatura de París als Jocs Olímpics de 2024», explica Roger Tropeano, antic membre del PS i un dels responsables del projecte cultural de Jean-Luc Mélenchon. És coautor del pamflet de campanya titulat Passar a la francofonia política, juntament amb Bernard Cassen, professor emèrit universitari i ex director general de Le Monde diplomatique, y Claude Poliak, sociòleg del CNRS. «Una llengua és més que un simple codi per intercanviar informació: constitueix el gresol mateix de la identitat de cadascú […]. A l’altra banda de l’Atlàntic, la solidaritat anglòfona és un potent aglutinant polític», llegim en aquest document, que cita Fernand Braudel i Régis Debray. «L’important és entendre l’idioma de l’altre ―explica Roger Tropéano―. La francofonia permet a un francès comunicar-se amb la resta del món. Com més llengües conegui un francòfon, millor. No es tracta, doncs, de refermar-se en el francès.»

Una al·lusió al Front Nacional. És cert que la França insubmisa comparteix punts de vista amb el FN: tots dos candidats volen acabar amb la política de venda a l’estranger de palaus i edificis nacionals. Però, pel que fa a la resta, els objectius divergeixen. La francofonia, segons el partit de Marine Le Pen, pretén «reforçar els llaços entre els pobles que comparteixen el francès». Traducció de Sébastien Chenu, conseller regional del FN i portaveu del projecte cultural de la candidatura: «Hem de crear una comunitat de destí amb els francòfons. També hem de conquerir places fortes que van més enllà de l’Hexàgon. Aleshores serem més forts i podrem combatre les amenaces externes». I l’Estat «prioritzarà» les obres francòfones.

Reforçar el «French touch»

En la mateixa línia, per al moviment Debout la France! de Nicolas Dupont-Aignan, la creació permet «que un territori es projecti i trobi la seva identitat». En canvi, «la globalització ens condueix cap a una cultura única». «La qüestió no és tancar la porta a les produccions estrangeres, sinó impulsar el desenvolupament de creacions professionals franceses», explica el sobiranista.

El candidats coincideixen, però, en la promoció de la cultura francesa a l’estranger, que, en exportar-se, es converteix en ambaixadora del país i aporta ingressos. «La música electrònica, el “French touch”, ha arribat a ser una marca de fàbrica», se n’alegra, per al FN, Sébastien Chenu. Anne Tallineau, directora delegada de l’Institut Francès, insisteix en l’atractiu de la cultura francesa: «Tenim autors coneguts a tot el món, tant en literatura com en cinema, etc. Les indústries culturals que més exporten són el videojoc i el llibre.» Però hi ha limitacions. «Podríem reforçar la presència de les arts plàstiques a l’estranger. Pel que fa a les arts en viu, no aconseguim satisfer la demanda. És una qüestió de mitjans», declara davant la reducció, els darrers anys, del pressupost de l’Institut Francès, que depèn del Ministeri d’Afers Exteriors. També és una qüestió de coordinació, considera Marc Schwartz, un dels consellers culturals d’En Marche!: «Es dóna una dispersió de forces entre afers exteriors i cultura. La Rue de Vallois i el Quai d’Orsay han d’aprendre a treballar junts».

Anne Tallineau conclou: «Fa gairebé un any, el juny de 2016, The New York Times va treure en primera plana el tancament del Louvre, quan hi va haver les inundacions de París. N’hem de ser conscients: a l’estranger, França és coneguda, sobretot, per la seva cultura». De vegades, sembla que els candidats se n’oblidin.

Published in[:ca]ARTICLES DE TOTS ELS CICLES[:es]ARTÍCULOS DE TODOS LOS CICLOS[:en]ARTICLES OF ALL CYCLES[:]Macron i la cultura francesa
Simple Share Buttons