Skip to content

Joan Rigol – Reflexions sobre l’article de Le Monde, 26.III.2017

No s’ha de confondre “Cultura” amb “Política cultural”. A la descripció de CULTURA crec que, entre d’altres, hi són necessaris tres aspectes: 1- La necessitat que té tota cultura dels seus creadors/creatius, a tots els nivells. Es tracta de proposar un llenguatge expressiu més enllà del convencional de tal manera que esdevingui aportacions de l’esperit creatiu. 2-Cultura és la incitació a superar la simple visió instrumental i utilitària de les coses; és accedir a la capacitat contemplativa i reflexiva que tenim les persones. 3- Cal no perdre mai la consciència personal davant la massificació del mercat; mantenir sempre viu el sentit crític.

La llengua, al meu entendre, és el signe d’un projecte convivencial – comunicatiu, que neix en la pròpia personalitat, forjada en la intimitat (llengua materna) i que s’expandeix socialment com a necessitat d’una convivència intercomunicativa. La llengua no és només un lèxic. I tota política lingüística que esdevingui simplement endogàmica o competitiva davant d’altres, abdica de dir coses més enllà d’ella mateixa. La llengua és signe de la comunitat humana concreta que es projecte més enllà.

Dins de la pròpia cultura cal una actitud d’obertura i de permeabilitat envers les altres: cal estar obert a la universalitat cultural. Però alhora cal estar també amatent que aquesta globalització no sigui fruit del monopoli economicista que pot i de fet genera la pròpia cultura: “Empresa cultural”, “Producte cultural”, “Mercat cultural”, “Consum cultural”. Per a mi la cultura és precisament l’antídot d’aquest economicisme. No és industria de l’oci, i això comporta el compromís dels pressupostos públics d’alliberar la cultura d’aquest estricte economicisme d’interessos.

Per a mi POLITICA CULTURAL no és només l’administració d’un pressupost públic amb la seva derivada d’influències polítiques. És, al meu entendre, la possibilitat d’arborar la complementarietat del diversos factors per promoure valors transversals, lliures i plurals, que la Cultura és capaç de generar en la convivència humana. Jo havia intentat superar la falsa competitivitat cultural de partits polítics situats en les diverses administracions públiques, per tal d’obtenir influència política pròpia. Calia, pensava, donar creativitat pública a la pròpia dinàmica cultural (consell de cultura – pacte cultural). No va poder ser. Ara crec que avui aquesta complementarietat cultural exigeix un acord-pacte que, entre altres, hem de fer coincidir l’alta cultura (especialment la relació entre ciències positives i humanes en l’humanisme) amb el sistema educatiu i amb els mitjans de comunicació. No cal dir que tota política cultural ha de recolzar totes les institucions i organitzacions que donen el suport instrumental, necessari per a l’exercici cultural.

Avui, la identitat cultural és, ha de ser, un projecte positiu de convivència interrelacional davant una globalització sense ànima. Per això un projecte de política cultural és impossible si no s’emmarca en un procés de regeneracionisme cívic.

*

Joan Rigol ha estat, entre molts altres càrrecs, President del Parlament de Catalunya i Conseller de Cultura els anys 1984 i 1985.

Published in[:ca]ARTICLES DE TOTS ELS CICLES[:es]ARTÍCULOS DE TODOS LOS CICLOS[:en]ARTICLES OF ALL CYCLES[:]
Simple Share Buttons