Skip to content

Honorable Conseller de Cultura Santi Vila – De cultura o de culte ?

Article d’opinió del Cicle “Macron i la cultura a França”.

Llegeix els articles previs:

El geni francés, entre la importació i l’exportació – Philippe Dagen i Clarisse Fabre

La cultura francesa: un camp de batalla presidencial – Peter Ricketts

*

Compte a idealitzar el passat, compte a sacralitzar l’herència que hem rebut, perquè si no sabem posar-la al servei de la curiositat i de la creativitat del present i del futur correm el risc de convertir els ministeris de Cultura, en ministeris del Culte! Parafrasejo la intervenció de la filòsofa Marie-José Mondzain de fa poques setmanes a la Fundació Miró per incorporar-me decididament a la discussió protagonitzada pels dos candidats a la presidència de la República francesa, em refereixo a la visió del candidat liberal d’En Marche! i avui ja president, Emmanuel Macron, i a la de la candidata nacionalista del Front National, Marine le Pen.

Massa cops, a França, aquí i arreu, la cultura ha estat utilitzada com a arma llancívola i no com a objecte de reflexió pausada per al bé comú. “No hi ha una cultura francesa. Hi ha cultura a França i aquesta és diversa i múltiple”. Aquesta afirmació de Macron que va aixecar tanta polèmica, de fet, em sembla una obvietat, només inintel·ligible als guardians de l’ortodòxia i als fanàtics sacerdots del passat, que si mai arribessin a governar ens durien a l’esclerosi creativa i al deteriorament moral. Perquè com intentà argumentar el candidat Macron, tan cert com que les societats occidentals modernes tenen unes arrels històriques profundes i identifiquen elements com la llengua, el seu patrimoni material i immaterial com a vertebradors de la seva identitat… ho és que la cultura -i la nació- si volem que siguin vives, obertes i inclusives necessàriament han de ser permeables, complexes, dinàmiques i canviants! En un món cada vegada més globalitzat, és una evidència que tenen molts més elements en comú un jove de Barcelona i un de Nova York d’avui, que un jove català d’avui i un de fa només quaranta anys nascut al mateix lloc. Aquesta és una posició que xoca frontalment amb el discurs de Marine Le Pen, que circumscriu a un determinat nombre d’elements els trets definitoris del que és la cultura francesa i, de fet, del que per a ella representa ser francès.

Sempre he desconfiat d’aquest tipus de plantejaments, perquè mai m’he sentit còmode amb discursos essencialistes ni dogmàtics, clarament influïts per idees de tall romàntic, que defensen que la nació i els trets que la defineixen són objectius i objectivables. Per aquests tipus de raonaments, les nacions existeixen i punt. Són metahistòriques, supranaturals i sagrades. Contraposats a aquesta noció històrica de la nació i de la cultura, hi ha plantejaments que defensen que aquestes han d’anar necessàriament vinculades a criteris subjectius, sotmeses per tant a l’evolució, a la consciència i la voluntat de ser de la ciutadania. És el patriotisme concèntric de Víctor Català, desvinculat d’idees grandiloqüents i que comença amb allò petit del quotidià. O el d’Ernest Renan del plebiscit diari que interpel·la a cada ciutadà a renovar periòdicament el seu compromís amb els valors constitucionals de la república.

Posat a descabdellar l’embolic sobre la definició de nació – i de cultura nacional- de Catalunya, Antoni Rovira i Virgili plantejà ja als anys vint en la seva Història Nacional de Catalunya, que la nació era el resultat final de la suma d’elements objectius – la geografia, una història compartida, una llengua, una cultura i uns costums…- i subjectius, la consciència i la voluntat de ser. Hi estic d’acord, tot i que posat a prioritzar, i davant la situació extrema d’haver de triar, la raó democràtica imposaria haver-se d’adherir, només, a la motivació subjectiva. Perquè com defensà Renan a Què és la nació? (1882), més enllà de realitats immutables, la cultura i la nació es justifiquen només en la mesura que serveixen a les generacions del present i del futur, per a gaudir de més llibertats i seguretats.

Acabo. Macron també encertava quan, de costat a la fidelitat als valors fundacionals de la república, la Llibertat, la fraternitat, la igualtat d’oportunitats, reivindicava una nació i una cultura obertes al món: “Què ha fet la literatura, la pintura i la dansa franceses?(…) la capacitat de fer emergir genis al nostre país però, al mateix temps de saber atraure talents de l’estranger”. Sentint-lo parlar de França, crec sentir-lo parlar de Catalunya. Distingim-nos per romandre fidels als valors de la Il·lustració i la revolució francesa, hereus d’una sòlida tradició judeocristiana, grecollatina i humanista, perquè això ens afiança com a demòcrates i com a ciutadans. Conseqüents amb aquesta tradició liberal, però, distingim-nos encara més, si cap, per la nostra capacitat d’obertura, d’integració i d’innovació sense límits. Només així podrem aspirar a ser reconeguts com a veritables ciutadans lliures, educats i cultes visquem on visquem, i al marge de les periòdiques onades nacionalitzadores que ens toquin sofrir.

*

Santi Vila és Conseller de cultura de la Generalitat de Catalunya

Published in[:ca]ARTICLES DE TOTS ELS CICLES[:es]ARTÍCULOS DE TODOS LOS CICLOS[:en]ARTICLES OF ALL CYCLES[:]
Simple Share Buttons