Skip to content

Andreu Gomila – L’escarransit paradís “indie”

L’escena comença al costat de la Boqueria, un dia de primavera de, si no recordo malament, l’any 2009. El restaurant era Au Port La Lune, que ara és a l’Eixample, però que aleshores era a la plaça de la Gardunya. Un servidor era cap d’Espectacles del diari ‘Avui’ i el meus interlocutors eren Jordi Martí, regidor de Cultura, i Álvaro López, cap de premsa de l’ICUB, amb els quals tenia i tinc una bona relació professional.

En acabar de dinar, vam sortir a fumar un cigarret i li vaig plantejar al Jordi com era que no donaven suport des de l’Ajuntament a les arts d’arrel alternativa, independent, la que es mou fora dels circuits oficials, a fi que florís d’una vegada per totes. Ell, convençut, em va dir que a Barcelona no hi havia escena independent, com a Berlín, Londres o París. Jo el vaig rebatre amb un exemple, Sònia Gómez, una ‘performer’ que competia a escala europea i que mai no havia demanat una subvenció. Ell va estar d’acord amb l’exemple, però he de dir la veritat: no se’m va acudir cap nom més.

Posem-nos en context. El 2008 es va produir la fallida de Lehman Brothers, considerada pels economistes com l’inici de la crisi més greu que ha patit Occident des del crack del 29, però el 2009, a Barcelona, encara no sabíem els efectes de tot plegat. Vèiem de lluny el tsunami, però l’onada encara no ho havia arrasat tot. Per aquelles dates, el pop barceloní estava pegant fort, amb Mishima, Manel, Standstill, La Casa Azul, Love of Lesbian, en una expansió irrefrenable. Àlex Rigola dirigia el Teatre Lliure i s’hi feien ‘Els Radicals’, i el sistema teatral barceloní semblava gairebé perfecte, vist ara des de la distància.

Estàvem vivint el naixement cinematogràfic d’Isaki Lacuesta, Albert Serra o Mar Coll. Gaudíem de la ressaca de la invitació de la cultura catalana com a convidada a la Fira de Frankfurt 2007, Vicenç Pagès Jordà havia publicat ‘Els jugadors de whist’ (2009), Jordi Puntí, ‘Maletes perdudes’ (2010), i Kiko Amat, ‘Rompepistas’ (2009). Vaja, que el sistema cultural local pareixia esponerós. Però no era la cultura oficial la que cridava, sinó la independent, la que havia nascut als marges i que feia uns anys que havia començat a expressar-se sense complexos.

En el cas de la música popular, el fenomen va ser total i abassegador. Mishima va publicar ‘Set tota la vida’ el 2007; Manel, ‘Els millors professors europeus’ el 2008; Love of Lesbian, ‘1999’ el 2009; Standstill, ‘Viva la guerra’, el 2006; Antònia Font, ‘Batiscafo Katiuscas’, el 2006. Cinc discos que van apropar moltíssima gent a l’indie. Recordo el tancament de la gira de ‘Set tota la vida’ en una Sala Apolo que era plena, cosa que la banda no havia aconseguit mai. Ells, de fet, no s’ho podien ni creure. Feia gairebé una dècada que havien començat a tocar i, nou anys més tard, després de molta decisió, molta fe, moltes ganes, havien assolit el seu primer cim, omplir la sala talismà de Barcelona. Els temps, defintivament, estaven canviant. En aquella època, Love of Lesbian va fer sold-out tres nits seguides a Razzamatazz i Antònia Font van posar més de 2.000 persones al Liceu.

De cop, tot se’n va anar en orris. Les inversions en cultura de les administracions van davallar de manera espectacular i el govern espanyol va decidir clavar l’estocada final apujant l’IVA als espectacles fins al 21%. El consum va baixar de cop i, com a conseqüència, va frenar carreres que prometien com, per exemple, la de Julio Manrique com a director del Teatre Romea, a qui li va tocar patir una de les pitjors temporades del teatre barceloní contemporani, la 2011-2012. Els concerts en sala de grup internacionals van esvair-se. I un llarg etcètera. Enmig, quedava tota una generació que havia tocat el somni de prop de poder sobreviure de l’escena ‘indie’ i que hauria de lluitar molt per seguir creant.

Avui, finals de 2017, nou anys després de Lehman Brothers, del rescat bancari, de les retallades que no han cessat, de la crisi que no ha acabat, què ha quedat de tot allò? Doncs, que res no s’ha aturat i que per sota de tota aquella gent que durant la primera dècada del segle XXI va obrir-se camí per vies alternatives, guanyant-se els fans un per un, amb poc o nul suport institucional, va emergir una nova generació de creadors, que ara estan en la trentena i que mantenen intacte aquell somni dels seus germans grans.

En el camp escènic, ha estat l’època del renaixement de les companyies, com La Ruta 40, Prisamata, La Virgueria, Atresbandes, La Calòrica, La Veronal, Agrupación Señor Serrano, El Conde de Torrefiel… Amb les tres últimes amb una trajectòria internacional espaterrant. Sense oblidar-nos dels coreògrafs Pere Faura, Lali Ayguadé, Eulàlia Bergadà o Roser López Espinosa. Si parlem de música, hem de referir-nos a El Petit de Cal Eril, Maria Arnal i Marcel Bagès, Rosalía, les bandes de Vic (La Iaia, Núria Graham, Joana Serrat, Mates Mates…). O al cinema de Carla Simón, Carlos Marqués-Marcet, Dani de la Orden, Elena Martín. O a la literatura d’Albert Forns, Max Besora, Marta Rojals, Tina Vallès, Víctor Garcia Tur, Martí Sales…

I ara ve la pregunta del milió: el nou ‘indie’ viu en millors condicions que l”indie’ madur? La resposta és fàcil: no. Perquè són pocs els que poden sobreviure de les seves creacions. Alguns, com Love of Lesbian o Manel, van fer el salt al ‘mainstream’, gràcies als treballs conreats a l’inici de la crisi. D’altres, com Antònia Font i Standstill, van esvair-se així com desapareixia el festival PopArb. La resta, dels madurs, van aconseguir tirar endavant gràcies a carreres professionals paral·leles en altres camps. I els que han continuat en l”indie’ suren per amor de la projecció internacional de la seva obra, sobretot si ens referim a cineastes i artistes escènics. El cas de l’Agrupación Señor Serrano o El Conde de Torrefiel és paradigmàtic, ja que totes dues companyies teatrals porten a terme gires europees d’uns espectacles que amb prou feines es veuen a dos o tres localitats catalanes.

Al final, no són gaires els artistes independents que puguin viure de la seva obra. I sembla, a més, que el temps s’hagi aturat, ja que costa molt que surtin coses noves, que els projectes agafin empenta i, com als països poc desenvolupats, depenen de la inversió estrangera per a què fructifiquin. Durant aquests temps tan durs, no ha sorgit cap segell com Bankrobber, tot i que sí ha aparegut una productora de videoclips com Canada, que treballa a tot el món. Cap festival s’ha fet seva la música emergent. Cap nou teatre ha recollit l’onada de companyies incipients. Ens hem fet tan pobres que ningú no ha aconseguit ajuntar quatre quartos per aconseguir això. Mentrestant, el suport a la creació ha tocat terres històrics i ningú no s’aventura a fer dependre una idea d’un ajut públic, cosa que ha convertit aquest país, de facto, en un escarransit paradís ‘indie’, on n’hi ha quatre, normalment per sobre dels 45 anys, que són on eren quan en tenien 35, i la resta, ‘indies’ per vocació o forçats, dubten de manera contínua entre llençar la tovallola, com el ‘performer’ Ernesto Collado, o seguir a la trinxera.

Si tornés a dinar amb l’actual gerent de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, avui, a finals de 2017, no hi hauria debat possible, ja que tot, gairebé tot, és ‘indie’, si ens cenyim a la definició que n’ofereix la Viquipèdia: “qualsevol dels diversos gèneres, panorames, subcultures i atributs estilístics i culturals, caracteritzats per una independència dels corrents musicals més estesos (real o percebuda), com ara el pop comercial, amb un enfocament autònom i un cert nivell de plantejament fes-ho tu mateix”. El seu contrari, el ‘mainstream’, almenys a Barcelona, és tan petit que cabrien tots al menjador de casa meva, la qual, per cert, no és cap palau. Tanmateix, hem de continuar somiant, bregant, per a què els artistes que volen seguir el seu camí puguin fer-ho sense haver-se de ‘vendre’, sense que hagin de marxar (sovint, a Madrid, on mai no falten diners), sense que hagin de renunciar a res. No hem de perdre ni la curiositat ni la confiança.

*

Andreu Gomila és escriptor i periodista. Director de Time Out Barcelona de 2010 a 2017, i autor, entre d’altres, de la novel·la ‘Continents’ (Empúries, 2017), l’assaig ‘Putos himnes generacionals’ (Empúries, 2015) i el poemari ‘Carrer dels dies’ (Proa, 2012). Director artístic del festival Alcools. Poesia en escena.

Published inARTICLES DE TOTS ELS CICLESConstrucció i cansament a la Barcelona cultural

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons