Em demanen una reflexió sobre el teatre a Barcelona. Què complicat! Em poso les ulleres del passat i repasso el camí de 40 anys enrere! Quan jo començava a fer teatre, quasi totes les companyies teatrals de Catalunya intentaven refer la destrossa de les arts escèniques i de tota la cultura en general, que va provocar la victòria de l’exèrcit franquista i la consegüent submissió de la creació artística als postulats del nacional-catolicisme que es va erigir en força dominant.

En aquell moments certament difícils, la nostra fita era aconseguir retornar el públic a les sales; que el teatre tornés a ser una eina fonamental per a acostar la cultura a públics majoritaris totalment desassistits. “Bolo a bolo”, poble a poble, ciutat a ciutat, viatjàvem amb l’obsessió de transmetre passió per la creació en llibertat, per la diversitat creativa, per la independència dels professionals del teatre del poder polític establert, fos del signe que fos. D’aquí el nom de companyies de “teatre independent” !!!

Des de l’inici de la transició fins ara hem assistit a un creixement del sector tan pel que fa al nombre de professionals, el de centres d’ensenyament especialitzats, reglats o no, com al creixement de públic. La ciutat de Barcelona, amb el canvi dràstic pel que fa a la mobilitat de la ciutadania de Catalunya, s’ha convertit en un motor important per a la creació teatral d’arreu del país. Si repassem la cartellera teatral de Barcelona a inicis de la dècada dels setanta del segle passat, ens trobem que l’oferta es limitava a 9 teatres, dels quals només 3 es feien en català.

A dia d’avui el nombre de teatres oberts es de 34 amb 43 sales i 83 espectacles, dels quals 52 son en català, 22 en castellà i 8 en llenguatge visual. Es pot afirmar que en poc més de 50 anys Barcelona ha canviat radicalment, i s’ha convertit en una ciutat puntera dins el mapa teatral europeu.

Aquesta seria la visió positiva de l’evolució de les arts escèniques a la nostra ciutat.

Ara bé, no podem oblidar moltes frustracions es aquest recorregut!

Continuem sent una societat bilingüe en la qual el públic segueix segmentat, tot i la vitalitat del nostre teatre, amb una forta dependència de les produccions comercials que provenen de Madrid, les quals, de manera creixent, gaudeixen de molta assistència d’aquells públics que fins no fa massa no acostumaven a anar al teatre.

Caldria canalitzar esforços cap a la captació d’aquests nous públics àvids de produccions comercials encapçalades per figures de la galàxia mediàtica de l’Estat Espanyol. Això fa que grosso modo, en els nostres escenaris la comercialitat s’ofereixi en castellà i l’exclusivitat cultural en català. Aquesta tendència hauria de corregir-se en ambdós sentits.

Al costat d’això, molts dels espais escènics de nova creació que van apareixent a la ciutat són de capacitat molt reduïda i, per tant, de poca repercussió social a més de ser poc viables des d’un punt de vista econòmic, la qual cosa els converteix en totalment dependents de les subvencions de l’administració pública.

Per causa de la poca rendibilitat d’aquests projectes i de la insuportable càrrega del 21% d’IVA (únic a la Unió Europea) s’estan consolidant fórmules para-professionals amb projectes que no acompleixen els mínims dels convenis sectorials pactats. Al cap de quaranta anys de dedicació, ens tornem a trobar amb els fenòmens d’auto-explotació de molts dels actors i actrius del país que -abans de trobar-se en situació d’atur- prefereixen treballar a canvi de sous molt baixos o, en ocasions, sense cap sou.

Pel que fa a la maduresa del nostre sector, per la qual hem lluitat diverses associacions, establint convenis que regulen les bones pràctiques professionals, crec que s’està produint una regressió respecte als avenços i les reivindicacions aconseguides en els darrers anys.

Evidentment que s’ha de protegir i potenciar el teatre d’avantguarda i experimental i tots els projectes de nova creació artística però sense sobre dimensionar la creació entotsolada que s’oblida de la comunicació i el diàleg amb el públic, és a dir, amb el poble. I no parlo de comercialitat. Parlo del sentit mateix del teatre. Es tracta de no continuar fent, per dir-ho en una feliç definició de l’enyorat Manolo Vázquez Montalbán, “teatre contra tots els públics”.

El teatre no hauria de ser una performance per al gaudi exclusiu de les elits. El teatre i sobretot el que està sostingut per les administracions públiques, té el deure d’intentar democratitzar al màxim la cultura. Si els ajuts públics no incideixen en el creixement cultural de tota la població es converteixen en un proteccionisme classista al gueto de les classes il·lustrades.

D’aquí la meva reflexió partint de les paraules d’Umberto Eco sobre la cultura. Els apocalíptics creuen que si la cultura es rebaixa conceptualment a l’abast de les masses i és produïda d’una manera que s’adapti a tothom, deixa de ser cultura per caure en la vulgarització. Els integrats se situarien a l’altre extrem on el llenguatge artístic ha d’arribar a la màxima simplicitat per tal que la cultura es converteixi en un producte de consum per a tothom, a qualsevol preu i amb totes les concessions que convinguin.

Crec que és possible una tercera via. Ni apocalíptics ni integrats. Es pot treballar per apujar el llistó cultural de la societat sense caure en l’extrema vulgaritat. Aquest és el repte. O la utopia.

*

Anna Rosa Cisquella és actriu i productora executiva de Dagoll Dagom. Fins al setembre de 2017 va ser la presidenta de l’Associació de companyies de Teatre Professional de Catalunya (CIATRE)