Skip to content

Àlex Mitrani. A l’atac amb l’art de postguerra!

Temps a venir, els artistes hauran d’assolir encara llocs més alts. S’hauràn destruït tantes coses que sols en ells l’home trobarà l’esperança de crear.
Joan-Josep Tharrats, Guia elemental de la pintura moderna, Dau al Set, 1948, p. 46

I què se n’ha fet dels somnis d’un Tharrats? És un tòpic que, a casa nostra, l’art de postguerra ha estat un problema i un repte en esgotador estancament. Malgrat la qualitat molt més que notable de la producció artística que va generar, és un període percebut com a estrany: sembla prehistòric (intra-històric) entre el passat i l’avui, encaixat entre, d’una banda, el relat ben constituït (amb les seves polèmiques, és clar) de l’avantguarda i la seva dialèctica amb el noucentisme i, d’altra banda, l’assumpció del paradigma conceptual que s’ha consolidat els darrers anys malgrat el parèntesi postmodern (o justament gràcies al seu esfondrament). Després, és clar, hi ha hagut la coneguda indecisió institucional, avui favorablement resolta en assumir el MNAC la responsabilitat d’ocupar-se’n. Som, dintre de totes les precarietats i dificultats conjunturals, en el moment clau que hauria de capgirar la consideració i la valoració d’aquest art, recuperat no només històricament sinó per la ciutadania i la cultura del país.

Cadascú feia la guerra pel seu compte, entre els artistes que van haver de conviure amb el franquisme, quan es va entrar en la fase democràtica i les complicitats de resistència varen deixar de ser necessàries. Aquí rivalitats i diferents nivells i maneres de gestionar les carreres van portar a una atomització, a una dispersió de les iniciatives de visibilització que va coincidir amb l’auge i la inflació de les fundacions individuals creades pels artistes i les seves famílies. S’entén perfectament la necessitat de defensar l’obra pròpia i més davant l’urgència de compensar mancances de les polítiques culturals, però el resultat ha estat una limitació del rigor historiogràfic i un afebliment del discurs i del sentit patrimonial. Ens hem debatut de vegades entre l’hagiografia i la complaença en la designació perversa de caps de turc (Subirachs).

Quant a l’època en si mateixa (el context i l’art vist en les seves tendències col·lectives i transitòries) ha interessat als historiadors més orientats a la sociologia i la història política i ideològica, fonamentals, però potser hem deixat una mica de banda la valoració artística del treball dels creadors, imprescindible pel seu parangó internacional i per afavorir el que és, en definitiva, l’objectiu de tantes obres: la creació d’un imaginari poètic (en totes les seves dimensions possibles, lírica i cultural). L’època s’ha vist polsosa i trista. És un lloc comú però cert: quin contrast entre la brillantor glamurosa del D’ací i d’allà i la modèstia de les publicacions dels quaranta o cinquanta! Però s’ha caigut també en el tòpic i la caricatura, com quan es parlava de la foscor de l’Edat Mitjana. El refinament, la bellesa i l’atreviment també es poden trobar en aquells anys de plom.

Per estudiar i reivindicar l’art de postguerra s’ha fet força, moltíssima feina (que aquí no resumirem). L’han assumida els historiadors individualment, els de la vella escola contemporanis dels artistes i els de la nova fornada. Se n’han ocupat els museus dits “petits” de fora de Barcelona, el Museu d’Art de Girona, Museu d’Art de Sabadell, Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, Museu de Valls, l’Abelló de Mollet, entre d’altres, sense oblidar iniciatives privades com la de la Fundació Vila Casas. Però cal que aquests esforços tinguin també la referència, la complicitat i l’aixopluc de la institució que representa, protegeix i estudia el patrimoni històric català en la seva dimensió justa: el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

El Museu Nacional ha engegat un pla de treball ambiciós que necessitarà paciència (un cop més) i de la dotació pressupostària convenient. Té tres eixos principals: patrimoni, recerca i difusió. Cal construir una Col·lecció Nacional coherent i completa que segueixi el fil del ja que està establert respecte a la primera meitat del segle XX. Cal donar suport i produir recerca amb els historiadors i les universitats. Una col·lecció de textos de recerca i documentals està prevista per contribuir-hi. La difusió i la visibilitat són una necessitat a la que la museografia noble del Museu Nacional pot respondre donant la categoria. En aquest sentit s’obriran noves sales dedicades a l’art de postguerra dins de la Col·lecció permanent. Aquest espai, haurà de ser, per necessitat i per principis, flexible, discursiu i experimental. No descobrim res si insistim en la necessitat absoluta d’una ampliació de la superfície del museu, debatuda i prevista en el marc del Pla Nacional de Museus i de la reorganització de les instal·lacions de Montjuïc, on el Museu Nacional ha de ser eix fonamental. No és només una necessitat sinó també una solució que multiplicaria exponencialment les possibilitats del Museu i els seus vincles amb la ciutadania. Finalment, la programació d’exposicions temporals del Museu incorporarà regularment exposicions de producció pròpia sobre l’art de postguerra, focalitzant-se i aprofundint en temes precisos, com en la que es presentarà la tardor de 2018 sobre el Pop i els nous comportaments artístics entre 1966 i 1971. És l’exemple d’un període que precisa una revisió, mal estudiat en entendre’s sovint com un epígon de l’informalisme o bé com una preparació del conceptual, sense entendre la seva especificitat heterogènia, marcada per l’entusiasme d’una generació que somniava en canviar la vida.

Ja no podem creure en un Cànon així, amb majúscula, unívoc i autoritari. Però sí que hem de provar classificacions, relacions, juxtaposicions i definicions. La riquesa de l’art de postguerra ho exigeix. Per això parlarem al Museu de “la possibilitat de la segona avantguarda”, perquè l’art de la llarga postguerra (que no volem definir amb el nom de franquista perquè els artistes no ho mereixen) és divers i complex. Són moltes les aportacions i opcions artístiques i múltiples les lectures que en podem fer, només des d’un punt de vista estrictament històrics si no dels interessos que avui podem projectar o reconèixer en aquests artistes.

Dèiem que s’ha fet molt, però manca encara tant per abordar! Recuperar figures desateses, focalitzar mirades des de les perspectives que l’evolució necessària de la cultura ens exigeix, com una aproximació feminista, assajar relats i interpretacions. En cap cas es tracta de nostàlgia, sinó d’actualitzar i aprofitar la riquesa de l’art modern català del segle passat. A l’atac, doncs, amb l’art de postguerra. Per coherència, per responsabilitat patrimonial, però també per amor als artistes i el seu treball, per descobrir imaginaris, territoris lírics, realitats del passat i somnis de futur.

*

Alex Mitrani és Dr. en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona
Responsable del programa de postguerra del Museu Nacional d’Art de Catalunya
Professor al Centre Universitari de Disseny i Art EINA, adscrit a l’UAB.

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*ARTICLES DE TOTS ELS CICLESConstrucció i cansament a la Barcelona cultural

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons