Skip to content

Xavier Marcé – L’origen i el problema de les Fàbriques de Creació

Just en acabar el Fòrum de les Cultures, Barcelona va viure una situació cultural complexa. La ciutat s’havia convertit en un punt efervescent dins del moviment antisistema que va sorgir a la cimera de Porto Alegre sota l’eslògan “Un altre món és possible”. El Fòrum de Barcelona va fracassar perquè no va saber entendre que la cultura havia deixat de ser un espai de trobada per a convertir-se en un escenari de reivindicació social, de tal manera que a la ben intencionada proposta que va liderar l’Ajuntament li va faltar autenticitat i li va sobrar espectacle. A Barcelona li urgia acabar una remodelació urbanística plantejada sota el mandat de Porcioles i que es va iniciar amb els Jocs Olímpics, però les circumstàncies polítiques a Espanya (Governs de PSC, CiU i PP a les diverses administracions) i un context internacional molt endurit van convertir ràpidament el Fòrum en un punt de conflicte que es va dur per davant més d’una Direcció General.

Sigui com sigui, la Barcelona post Fòrum amenaçava en convertir-se en una ciutat d’okupes i en un formiguer cultural alternatiu, de tal manera que l’Ajuntament va desplegar una activa campanya d’adquisició d’edificis industrials per convertir-los en Fàbriques de Creació. Era una manera d’aturar el cop i alhora una oportunitat d’or per desenvolupar una política d’infraestructures culturals necessària per compensar els desequilibris que sorgien d’una Barcelona excessivament encaramel·lada amb els grans equipaments acabats d’inaugurar –cal recordar que les grans infraestructures culturals de Barcelona, inclòs el nou Liceu, neixen a mitjans dels anys 90–. Les Fàbriques eren, doncs, els equipaments alternatius, l’altra cara de la Barcelona Olímpica, burgesa i cosmopolita.

En la mesura que el context cultural de la ciutat estava molt definit les fàbriques van ser progressivament adjudicades a projectes culturals preexistents. Excepte Fabra i Coats que per grandària i requeriments de remodelació física necessitava una acció pública directa, les Fàbriques es van convertir ràpidament en projectes associatius sense cap vinculació entre ells i sense cap tipus de contracte programa que posés damunt de la taula un encàrrec sociocultural. És més; la filosofia i el programa de les Fàbriques de Creació de Barcelona sempre es va elaborar des de lideratges associatius i mai des de la reflexió pública.

Una dinàmica d’aquest tipus té virtuts i defectes. D’una banda la suficiència intel·lectual i sociocultutal de cada projecte quedava garantida des de l’inici. Excepte petits conflictes econòmics, les Fàbriques es van convertir ràpidament en l’elit alternativa de la ciutat el que garantia un alt nivell de resistència i sostenibilitat tota vegada que en un contrapoder fàctic a la política cultural de la ciutat. Per poc que analitzem l’evolució institucional de la cultura a Barcelona es percep la seva influència bé sigui a partir del Consell de Cultura, bé sigui a partir de les diverses comissions que elaboren informes i propostes culturals per al municipi.

Però al marge d’aquestes virtuts, Barcelona va quedar lligada de mans a l’hora d’elaborar programes eficients per resoldre els conflictes que es generen en cada un dels espais intermodals que relacionen les diferents parts de la cadena de valor de la cultura. Tot d’una la capacitat per trobar solucions orgàniques, públiques i estables als conflictes que apareixen entre la formació i la creació, entre la creació i la producció, entre la producció i l’exhibició, o entre la distribució i la gestió econòmica de cada projecte es va veure afectada negativament per tres realitats antitètiques: els grans equipaments autosuficients, artísticament autònoms i gairebé sense vinculació amb les polítiques municipals, el mercat privat òbviament preocupat per la supervivència i poc capacitat econòmicament per invertir en talent innovador i una teòrica xarxa de Fàbriques de creació sense una carta objectiva de serveis públics per a la comunitat artística. El germen de la desil·lusió per a molts dels nous artistes quedava servit.

Si el temps es pogués aturar i la fotografia estàtica d’un moment donat fos possible, Barcelona semblaria una ciutat amb un disseny cultural competent. No obstant això les dinàmiques culturals tenen altres lògiques i interactuen entre elles i la realitat demostra que les Fàbriques de Creació són una bona política per a unes propostes molt concretes i una ineficient resposta per al nou talent emergent. Un programa tan potent com el de les Fàbriques de Creació requereix un gran pacte de ciutat per assegurar que qualsevol artista trobi en elles els recursos necessaris per desenvolupar la seva feina. Si no és així, Barcelona s’empobrirà culturalment.

*

Xavier Marcé és economista i gestor cultural

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*SÈRIE CULTURALSèrie Xavier Marcé

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons