Skip to content

Tena Busquets – El taller de l’aparador

No em voldria repetir amb opinions que ja han aportat altres veus dins aquest mateix cicle, moltes de les quals comparteixo: el treball d’aparador no té sentit si no hi ha també un treball d’obrador, de rebotiga; i en la dinàmica cultural d’una ciutat cal tenir-los bonics tots dos, i nets i endreçats si pot ser! El treball quotidià, la creació de teixit, l’espai de l’assaig-error, la connexió amb la comunitat,… són elements que requereixen una feina de resistència; en canvi, és en la intensitat d’un festival on podem trobar l’espai i el temps concrets i necessaris per a determinades exposicions i encontres.

Un ecosistema cultural sa necessita d’aquest dos moments, d’aquests dos tempos que són alhora complementaris i antagònics pel que fa a l’energia que creadors, públics i agents culturals hem d’esmerçar-hi.
Reforçada aquesta idea, m’agradaria introduir un nou objecte al debat, que és l’idea de sistema, d’entorn estructurador. O millor, dit, la seva mancança. Com pot ser que el nostre sistema cultural, sobre el qual, dit sigui de passada, tenim totes les competències, sigui inexistent? En el camp de les arts escèniques, tot i que crec que és replicable a la resta d’àmbits culturals, patim una desconnexió brutal entre els agents i projectes implicats en els processos de formació, creació, producció, exhibició i avaluació de les produccions artístiques: com pot ser que els grans equipaments nacionals, les escoles superiors de formació artística, les fàbriques de creació, els equipaments escènics municipals i els festivals no estiguem treballant colze a colze més enllà d’unes quantes bones voluntats personals?

Concentrant-nos només en el tema del cicle, la pregunta encara és més evident: com pot ser que no tinguem linkades les propostes que els festivals ajuden a produir, a emergir, amb els espais escènics que les hauran d’acollir en temporada? Com pot ser que aquests espais escènics no facin més propostes als festivals de projectes artístics que un cop col·locats a l’aparador, han de nodrir la seva quotidianitat?

El treball en xarxa, les dinàmiques de cooperació, la sostenibilitat de la feina en profunditat i a llarg termini, en definitiva, la creació d’un sistema escènic potent és també una estructura d’estat.
Una programació, sigui d’un festival o d’una temporada, és una eina política: és posar a l’abast del ciutadà la possibilitat del coneixement, de l’emoció, del sentiment de comunitat; és posar a l’abast del ciutadà la possibilitat de modificar el seu punt de vista, de fer emergir l’esperit crític, d’anorrear la intolerància. Llavors, que aquest ventall de possibilitats sigui en la intensitat de quatre dies o en la placidesa d’una temporada, poc importa. El que importa és l’existència de la possibilitat.

*

Tena Busquets és gestora cultural, fundadora del Festival Sismògraf i està vinculada al Teatre Principal d’Olot.

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*CICLESFestival o creació

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons